Em pose a escriure aquesta entrada pensant com puc explicar-ho perquè no em malinterpreten. Vaja per davant que no sóc un apassionat de la selecció espanyola i que em costa celebrar algun dels seus èxits. La gent em dirà que és per qüestions polítiques, però no, no és per això. Sempre he sigut més un aficionat de club i també és cert que la selecció espanyola no m'ha aportat mai res. Tal vegada ara, amb el segell que li va donar Luis Aragonés i que ha continuat Del Bosque, la tinc un poc més propera perquè al cap i a la fi és futbol i a mi m'agrada veure bon futbol.
L'actual selecció espanyola representa la pluralita que existeix a l'Estat espanyol, una pluralitat que molta gent encara no se la creu o no se la vol creure. Un clar exemple és el que va passar en la roda de premsa de Piqué i Sergio Ramos. El defensa del Barça va accedir a respondre en català una pregunta que li va fer el periodista de TV3 sobre Villa. El mateix Piqué després es va oferir a contestar el mateix en castellà. Però la vena patriòtica va aparèixer en Sergio Ramos quan es va "burlar" del periodista i del mateix Piqué en menysprear el català. En paraules del defensa del Real Madrid, "en andalú, en andalú, a ver si lo entiendes, está muy bien, como parece que no entiendes el castellano...". No m'agradaria afegir més paraules després de la frase de Ramos perquè eixa frase resumeix clarament la mentalitat tan tancada que poden tindre persones com ell.
El senyor Sergio Ramos després va dir que era broma i que no es traguera de context, però ja era massa tard. El defensa andalús s'ha equivocat en diversos aspectes. El primer i principal, menyspreant una llengua que forma part del territori espanyol, vulga o no vulga; segon, trencant l'esperit d'unió que s'ha creat després que la selecció guanyara el Campionat del Món; i tercer i també molt important, ha aconseguit que aquells i aquelles que encara veuen la selecció espanyola de lluny pel que ha representat durant molts anys, ara tinguen més motius per no considerar-la com a seua.
Espere i desitge que la Federació Espanyola li haja dit alguna cosa a Sergio Ramos, un bon jugador però, perdoneu-me l'expressió, un ignorant pel que fa a la realitat existent al territori espanyol.
Camps i el seu món
Quan un governant es dedica a fer oposició a l'oposició demostra la seua debilitat. Habitualment eixe governant ho fa per no contestar allò que li pregunten i, simplement, intenta tapar les seues vergonyes acusant a l'oposició.
Un dels grans mestres en seguir aquest exemple és Francesc Camps. El president de la Generalitat se sent còmode a Les Corts Valencianes quan hi ha sessió de control, perquè no contesta res del que li pregunten. Ell va a la seua, per damunt del bé i del mal. Si li pregunten què ha passat amb els diners destinats a una ONG que han anat a parar a uns pisos del senyor Blasco, ell replica que els altres són pitjors perquè, o són rojos, o independentistes o també suposats corruptes.
Si li pregunten si té algun pla d'actuació respecte dels més de 500.000 valencians i valencianes que estan a l'atur, el deute exagerat que existeix al País Valencià, els fracassos en sanitat i educació o els problemes existents amb institucions de molts àmbits, la seua resposta és que és la millor comunitat del món, que tothom té enveja de nosaltres i que el PP es dedica a treballar mentre que l'oposició només fa que posar problemes.
Sincerament, crec que el senyor Camps ha desvariat del tot. Està firmement disposat a presentar-se malgrat les seues imputacions, perquè creu que ell és el Déu totpoderós dels valencians. I no exagere quan utilitze aquesta expressió, Déu totpoderós, perquè ell pensa que és així, pensa que sense ell i sense el PP no hi ha vida, no hi ha política, no hi ha projectes, no hi ha res.
El més significatiu dels últims dies és la rehabilitació de Ricardo Costa que, en paraules del gran Xavi Castillo, el catalogaríem com a figurí. Figurí no només d'estètica sinó també de personalitat. Un dels grans implicats en el cas Gürtel serà ara responsable de l'àrea econòmica del PP valencià. I jo em pregunte: és necessari haver de ser un suposat "lladre" perquè et reconeguen?
Un dels grans mestres en seguir aquest exemple és Francesc Camps. El president de la Generalitat se sent còmode a Les Corts Valencianes quan hi ha sessió de control, perquè no contesta res del que li pregunten. Ell va a la seua, per damunt del bé i del mal. Si li pregunten què ha passat amb els diners destinats a una ONG que han anat a parar a uns pisos del senyor Blasco, ell replica que els altres són pitjors perquè, o són rojos, o independentistes o també suposats corruptes.
Si li pregunten si té algun pla d'actuació respecte dels més de 500.000 valencians i valencianes que estan a l'atur, el deute exagerat que existeix al País Valencià, els fracassos en sanitat i educació o els problemes existents amb institucions de molts àmbits, la seua resposta és que és la millor comunitat del món, que tothom té enveja de nosaltres i que el PP es dedica a treballar mentre que l'oposició només fa que posar problemes.
Sincerament, crec que el senyor Camps ha desvariat del tot. Està firmement disposat a presentar-se malgrat les seues imputacions, perquè creu que ell és el Déu totpoderós dels valencians. I no exagere quan utilitze aquesta expressió, Déu totpoderós, perquè ell pensa que és així, pensa que sense ell i sense el PP no hi ha vida, no hi ha política, no hi ha projectes, no hi ha res.
El més significatiu dels últims dies és la rehabilitació de Ricardo Costa que, en paraules del gran Xavi Castillo, el catalogaríem com a figurí. Figurí no només d'estètica sinó també de personalitat. Un dels grans implicats en el cas Gürtel serà ara responsable de l'àrea econòmica del PP valencià. I jo em pregunte: és necessari haver de ser un suposat "lladre" perquè et reconeguen?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)