Què tindrà aquesta societat que només reacciona quan passa alguna cosa? Des que tinc ús de raó sempre m'he preguntat el mateix: per què no es posen solució als problemes abans que apareguen? Per què reaccionem quan el mal ja està fet? Són moltíssims els exemples que podria escriure en aquest moment. Des de posar un pas de vianants en un lloc conflictiu després d'un accident mortal fins a congelar els comptes de Muamar el Gadafi i expulsar Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU després de les revoltes populars que hi han hagut en aquest país nord-africà.
M'agradaria aturar-me breument amb la figura de Gadafi. L'actual situació que s'està patint a Líbia explica de manera clara com la societat és molt hipòcrita. Tot són dubtes i interrogants, preguntes del tipus si s'hagueren congelat els comptes de Gadafi o expulsat a Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU si no hi hagueren hagut revoltes. Només s'ha reaccionat quan el poble libi ho ha fet. Esperaven això per a actuar? És moralment acceptable haver d'aguantar aquesta hipocresia?
Les qüestions no s'acaben ací perquè també és èticament insoportable que un estat democràtic com és Espanya haja mantingut negociacions amb Gadafi i que, fins i tot, hagen arribat al punt de fer negocis sobre armes. Aznar va rebre un cavall del geni i figura libi i Zapatero s'ha reunit amb ell per negociar. La Comunitat Internacional no ha sigut una excepció i també han tractat Gadafi com un cap d'Estat elegit pel poble, quan tots sabem que no és així.
Si ara tothom està contra Gadafi (menys els personatges de Berlusconi, Castro i Chávez), no seria lògic dir-los que ells també se n'anaren per no reaccionar quan tocava, és a dir, haver-lo ignorat des del primer moment? Sempre he cregut que la política és bonica, però els polítics la fan avorrir amb exemples com el de Gadafi.
Els Camps i el seu món
La designació de Francesc Camps com a candidat del PP per a les pròximes eleccions autonòmiques no em va suposar una sorpresa. Diria que ja no em sorprén res, una afirmació que representa clarament que qualsevol cosa és possible al País Valencià. Tal vegada siga un mal somni d'uns quants anys i que en un futur podrem tornar a ser una terra normal. Però les notícies es superen dia rere dia.
Si la confirmació de Camps és èticament difícil d'explicar, ho és més l'explicació que va donar l'altre Camps, el Conseller d'Economia i Vicepresident Segon de la Generalitat, sobre el cànon que es paga perquè València tinga un gran premi de Fòrmula 1. Mentre altres ciutats i països ja han demanat al senyor Ecclestone una baixada en el pagament, Gerardo Camps va dir l'altre dia que ací tot va bé, que no s'han plantejat parlar amb l'home del cabell blanc perquè rebaixe els diners que han de pagar. Hauríem de preguntar al Conseller d'Economia si la seua reflexió és ètica o si no és un insult cap a la societat valenciana. Creu que el seu govern i el del seu amic FRancesc Camps està en disposició de dir que no passa res, que es pot fer front a la barbaritat d'euros que es paguen cada any? Per què s'enganya a la gent quan es vol justificar que un gran premi de Fòrmula 1 és bo per al País Valencià? Bo per a què i per a qui? Bo per a un cap de setmana? Bo per als de sempre?
La política no és estar imputat (sí, senyor Paco, el problema no són els tratges, que també, sinó el que hi ha darrere d'eixos tratges), ni tampoc fer polítiques d'un cap de setmana. Jo vull idees, fets per a tots els dies i per a tots i totes.
Si la confirmació de Camps és èticament difícil d'explicar, ho és més l'explicació que va donar l'altre Camps, el Conseller d'Economia i Vicepresident Segon de la Generalitat, sobre el cànon que es paga perquè València tinga un gran premi de Fòrmula 1. Mentre altres ciutats i països ja han demanat al senyor Ecclestone una baixada en el pagament, Gerardo Camps va dir l'altre dia que ací tot va bé, que no s'han plantejat parlar amb l'home del cabell blanc perquè rebaixe els diners que han de pagar. Hauríem de preguntar al Conseller d'Economia si la seua reflexió és ètica o si no és un insult cap a la societat valenciana. Creu que el seu govern i el del seu amic FRancesc Camps està en disposició de dir que no passa res, que es pot fer front a la barbaritat d'euros que es paguen cada any? Per què s'enganya a la gent quan es vol justificar que un gran premi de Fòrmula 1 és bo per al País Valencià? Bo per a què i per a qui? Bo per a un cap de setmana? Bo per als de sempre?
La política no és estar imputat (sí, senyor Paco, el problema no són els tratges, que també, sinó el que hi ha darrere d'eixos tratges), ni tampoc fer polítiques d'un cap de setmana. Jo vull idees, fets per a tots els dies i per a tots i totes.
El 23 F i la situació actual. Una democràcia mal entesa.
El 23 de febrer de 1981 jo tenia 5 anys. L'únic que recorde és que estava a casa amb els meus pares mirant per la televisió com un senyor amb bigot i un barret molt lleig cridava i cridava amb cara de pomes agres. No entenia res, com tampoc no entenia perquè aquells i aquelles que estaven asseguts, de repent, van desaparèixer perquè es van llençar al terra.
En eixe moment no era conscient que estava davant d'un dels fets més importants de la història actual de la democràcia espanyola i ara, 30 anys després, continue mirant per la televisió homes (sempre són homes) que amenacen amb cara de pocs amics, tots ells amb un denominador comú: estan ben operats i semblen més joves. Tejero, possiblement, no s'haguera retocat la cara però de ben segur que tractaria de governar un país de la mateixa manera que ho està fent Gadafi a Líbia. La imatge casposa d'eixe coronel és un exemple que aquella Espanya encara estava intoxicada de franquisme; una intoxicació que encara trobem en el segle XXI a través de determinats mitjans de comunicació i persones que no acaben d'entendre el joc democràtic. També és cert que hi ha molts polítics i polítiques que s'omplin la boca de democràcia però no escolten perquè entenen que la majoria absoluta els serveix per a fer i desfer com vulguen. En fi, que algunes coses no canvien encara que hagen passat 30 anys.
En eixe moment no era conscient que estava davant d'un dels fets més importants de la història actual de la democràcia espanyola i ara, 30 anys després, continue mirant per la televisió homes (sempre són homes) que amenacen amb cara de pocs amics, tots ells amb un denominador comú: estan ben operats i semblen més joves. Tejero, possiblement, no s'haguera retocat la cara però de ben segur que tractaria de governar un país de la mateixa manera que ho està fent Gadafi a Líbia. La imatge casposa d'eixe coronel és un exemple que aquella Espanya encara estava intoxicada de franquisme; una intoxicació que encara trobem en el segle XXI a través de determinats mitjans de comunicació i persones que no acaben d'entendre el joc democràtic. També és cert que hi ha molts polítics i polítiques que s'omplin la boca de democràcia però no escolten perquè entenen que la majoria absoluta els serveix per a fer i desfer com vulguen. En fi, que algunes coses no canvien encara que hagen passat 30 anys.
Sobre el tancament de TV3 i el meninfotisme.
Sé que ja s'ha escrit molt sobre el tema, però he tingut poc de temps per comentar el tancament de TV3 amb els amics i amigues i aquest mitjà em permet expressar-me i dirigir-me també a ells i a elles. Quan vaig saber que TV3 ja no es pot veure en TDT al País Valencià el primer que vaig pensar és que la irrealitat continua endavant, amb més velocitat que la que imaginava. Certament en pobles com el meu ja feia un temps que no es podia veure TV3 en digital si no tenies l'antena dirigida convenientment. I també fa molts anys que sabem que no podíem veure el futbol pel canal català perquè tallaven el senyal i així obligar-nos a sintonitzar Canal 9.
La pressió que ha exercit el Consell de Francisco Camps ha sigut insuportable des del punt de vista econòmic, fins el punt que ACPV s'ha vist obligada a tancar els repetidors i donar per perduda la guerra.
El govern valencià diu que la culpa és del govern central perquè no ha permès un múltiplex per al País Valencià i Catalunya, amb la qual cosa es lleva el problema de damunt. Una pràctica habitual la del senyor Camps. El govern de ZP sí que té responsabilitat en aquest problema, però Camps i companyia tenen la gran responsabilitat de pressionar, d'anar directament a per ACPV i els repetidors, en un símptoma clar que per a ells l'enemic és qui pensa diferent. És molt difícil de creure que en el segle XXI i en països teòricament desenvolupats encara hi hagen polítics capaços de recurtar-nos certes llibertats i drets. Com és possible que puguem veure qualsevol canal de televisió, per dolent i patètic que siga, i no TV3? Fins quan podrem aguantar aquesta desfeta, aquest sense sentit? Tenim la societat alguna responsabilitat al respecte?
En els últims temps s'està parlant del menfotisme regnant al País Valencià, un menfotisme capaç d'indultar situacions com els casos de corrupció política per part del govern de Francisco (o Paco) Camps. Per això pregunte si la societat tenim responsabilitat del que també ens passa. Ho pregunte perquè em costaria molt pensar que en els temps dels nostres iaios, una generació que ha passat fam, que han patit guerres, que han vist tots els forats obscurs de la persona humana, em costaria dic que ells i elles no es rebotaren, no eixiren al carrer, no es manifestaren, no es reivindicaren, no digueren "ací estem nosaltres i no anem a consentir-vos que ens ignoreu". Tal vegada deuríem passar un poc de fam, patir un poc més per adonar-nos que no tenim el que ens mereixem i que una altre país és possible.
La pressió que ha exercit el Consell de Francisco Camps ha sigut insuportable des del punt de vista econòmic, fins el punt que ACPV s'ha vist obligada a tancar els repetidors i donar per perduda la guerra.
El govern valencià diu que la culpa és del govern central perquè no ha permès un múltiplex per al País Valencià i Catalunya, amb la qual cosa es lleva el problema de damunt. Una pràctica habitual la del senyor Camps. El govern de ZP sí que té responsabilitat en aquest problema, però Camps i companyia tenen la gran responsabilitat de pressionar, d'anar directament a per ACPV i els repetidors, en un símptoma clar que per a ells l'enemic és qui pensa diferent. És molt difícil de creure que en el segle XXI i en països teòricament desenvolupats encara hi hagen polítics capaços de recurtar-nos certes llibertats i drets. Com és possible que puguem veure qualsevol canal de televisió, per dolent i patètic que siga, i no TV3? Fins quan podrem aguantar aquesta desfeta, aquest sense sentit? Tenim la societat alguna responsabilitat al respecte?
En els últims temps s'està parlant del menfotisme regnant al País Valencià, un menfotisme capaç d'indultar situacions com els casos de corrupció política per part del govern de Francisco (o Paco) Camps. Per això pregunte si la societat tenim responsabilitat del que també ens passa. Ho pregunte perquè em costaria molt pensar que en els temps dels nostres iaios, una generació que ha passat fam, que han patit guerres, que han vist tots els forats obscurs de la persona humana, em costaria dic que ells i elles no es rebotaren, no eixiren al carrer, no es manifestaren, no es reivindicaren, no digueren "ací estem nosaltres i no anem a consentir-vos que ens ignoreu". Tal vegada deuríem passar un poc de fam, patir un poc més per adonar-nos que no tenim el que ens mereixem i que una altre país és possible.
La Unió de Periodistes Valencians i el futur de la professió
Quan estudiava la carrera de periodisme sempre deia que no serviria de res estar en una associació que tractara de defensar els meus interessos, per la senzilla raó que la professió està caracteritzada pels remordiments entre uns i altres, l'enveja i la falta d'unió. També pensava que no ho deuria fer fins que no s'establiren unes bases sobre qüestions tan fonamentals com un sou digne, unes condicions de treball acceptables i que ningú de nosaltres poguera anar-se'n més enllà del que es pactara.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Raúl González Blanco i Francesc Camps. Un món irreal.
Aquest matí pensava que estava en un altre món, però unes hores després seguisc pensant que continue fora de lloc. A mesura que passa aquest dia la situació empitjora. Mentre desdejunava amb el periòdic a la mà i l'informatiu de Televisió Espanyola, he llegit i escoltat que és més important que jugue avui Raúl que no el València, i que el PP valencià va a la seua de manera autònoma després de decidir nomenar de candidat al senyor Camps.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
Álex de la Iglesia, Leire Pajín i Pa Negre. Una gran nit.
Els Goya mai no han sigut una preferència en els meus gustos. Sempre ho he vist com una festa de i per al món del cinema. És com les falles. Si no estàs clavat en eixe àmbit, no ho pots viure de la mateixa manera. L'edició d'enguany, però, sí que m'interessava, no tant per veure determinades cares o escoltar l'agraïment dels guardonats, com la declaració que anava a fer Álex de la Iglesia. El seu discurs va ser senzill però contundent. Em va agradar perquè no es va amagar, va ser directe i va dir el que pensava. I es tracta d'això, de dir el que un pensa sense insultar i sense caure en el menyspreu cap a l'altra persona.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)