Felipe González va dir l'altre dia a Burjassot que és hora d'acabar amb les diputacions. És una afirmació que t'alegra però, a la mateixa vegada, també et fa veure la hipocresia que existeix en la política o, millor dit, en els polítics o ex polítics. Si Felipe González creu que les diputacions no fan falta, que han de desaparèixer perquè són una despesa, la pregunta que jo li faria és la següent: i vostè per què no ho va fer mentre governava? O per què no ho va plantejar en aquell moment?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Quan córrer una mitja marató no és ser un covard
Diu un ex jugador del Barça que córrer és de covards. No sé si té raó però l'altre dia a la Mitja Marató de Santa Pola hi havien més de 8.000 covards. Amb una temperatura d'uns 4 graus i amb vent, tots ells/elles es van llençar a fer els 21 km que tenia la prova. Entre els participants em trobava jo, un humil corredor que fa aquestes coses perquè li agrada, perquè és una forma de fer esport, de superar-se i també de deixar a un costat els problemes per un espai de temps.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
El català/valencià ja està al Senat a pesar d'alguns
Sembla que la realitat comença a imposar-se en alguns aspectes de la política. Des d'ahir, dia 18 de gener de 2011, es pot utilitzar al Senat el català/valencià (per a mi són la mateixa llengua), l'euskera i el gallec, és a dir, totes les llengües cooficials que existeixen al territori espanyol. Considere que és una gran notícia per als qui tenim una llengua materna diferent al castellà, ja que se'ns reconeix un dret que no teníem fins ara: poder escoltar la teua llengua en una institució com és el Senat, representada per les diferents comunitats autònomes.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Els bancs tenen menys beneficis, però en tenen
Ha passat massa temps però promet ser més regular en les meues publicacions. Mentre escolte un grup desconegut, de nom Pomegranates, he començat a recordar els milers d'articles que he llegit des que ha esclatat la crisi. Articles que fan referència a les quantitats de diners que guanyen els bancs cada any. Els titulars ens porten a l'engany si no llegim després la resta de la informació perquè últimament només es destaca que les principals entitats han obtingut menys beneficis que en l'anterior any, però no es reflecteix que continuen guanyant molts diners.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
El PSOE s'equivoca amb el tema del Sahara
No entenc perquè el PSOE està tardant a condemnar els succesos que s'han produït a El Aaiún. Sabia que els socialistes no han fet res per resoldre el problema saharaui, ni ara amb Zapatero ni tampoc amb Felipe González. Aznar tampoc no va fer els esforços suficients, per molt que Esteban González Pons o Maria Dolores de Cospedal semblen ara uns pro saharauis.
La qüestió és saber què hi ha darrere de l'estratègia del PSOE. Des d'un punt de vista personal, qualsevol president del Govern d'Espanya deuria tindre una responsabilitat moral cap el problema del Sahara; el problema va aparèixer quan els espanyols van abandonar aquesta colònia -fins aquell moment espanyola- i van deixar els saharauis a la seua sort. Cap govern ha tingut la voluntat i les ganes de solucionar el conflicte. Per què?
Enmig de tot aquest rebombori està el Marroc, un país que té grans acords comercials amb Espanya. El regne alauita va ocupar el Sahara i ha fet i desfet com ha volgut. Tots sabem com estan malvivint els saharauis en el desert d'Algèria i com fan la vida impossible als saharauis que es van quedar al seu territori.
Per al Marroc és clau el Sahara, sobretot per motius estratègics i econòmics i no es vol desprendre d'aquest terreny. I ací entra Espanya. Com que els marroquins són importants a nivell econòmic espanyol doncs no cal enfrontar-se a ells. L'única manera de no fer-ho és no tocar el tema del Sahara i tots contents. I així és com està actuant ara el govern de Zapatero mitjançant la nova Ministra d'Afers Exteriors. No diuen res, no condemnen i esperen a veure què passa. La mateixa actitud que té Rajoy amb els casos de corrupció que afecten el seu partit: esperar fins que escampe el temporal.
Crec que Zapatero i el seu govern s'està equivocant i deurien posar-se a fer feina ja mateix amb la situació dels saharauis. Millor avui que no demà.
La qüestió és saber què hi ha darrere de l'estratègia del PSOE. Des d'un punt de vista personal, qualsevol president del Govern d'Espanya deuria tindre una responsabilitat moral cap el problema del Sahara; el problema va aparèixer quan els espanyols van abandonar aquesta colònia -fins aquell moment espanyola- i van deixar els saharauis a la seua sort. Cap govern ha tingut la voluntat i les ganes de solucionar el conflicte. Per què?
Enmig de tot aquest rebombori està el Marroc, un país que té grans acords comercials amb Espanya. El regne alauita va ocupar el Sahara i ha fet i desfet com ha volgut. Tots sabem com estan malvivint els saharauis en el desert d'Algèria i com fan la vida impossible als saharauis que es van quedar al seu territori.
Per al Marroc és clau el Sahara, sobretot per motius estratègics i econòmics i no es vol desprendre d'aquest terreny. I ací entra Espanya. Com que els marroquins són importants a nivell econòmic espanyol doncs no cal enfrontar-se a ells. L'única manera de no fer-ho és no tocar el tema del Sahara i tots contents. I així és com està actuant ara el govern de Zapatero mitjançant la nova Ministra d'Afers Exteriors. No diuen res, no condemnen i esperen a veure què passa. La mateixa actitud que té Rajoy amb els casos de corrupció que afecten el seu partit: esperar fins que escampe el temporal.
Crec que Zapatero i el seu govern s'està equivocant i deurien posar-se a fer feina ja mateix amb la situació dels saharauis. Millor avui que no demà.
Josep Alemany i la seua dolçaina
Diuen que mai no és tard quan vols parlar bé d'una persona. Tal vegada perquè no ho havia pensat o perquè, simplement, estava acostumat a veure'l tocar, el divendres 12 de novembre de 2010 va ser el dia escollit per recordar que Josep Alemany és un mestre dels mestres de la dolçaina i que cal dir-ho.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
La moda de les autobiografies
El món es regeix per modes. En els últims temps molts ex càrrecs, ex esportistes o ex el que siga s'han acostumat a escriure autobiografies sobre el seu passat. I en alguns casos resulta curiós com aprofiten les fulles del llibre per destapar coses que ara ja no ens importen.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)