Sé que ja s'ha escrit molt sobre el tema, però he tingut poc de temps per comentar el tancament de TV3 amb els amics i amigues i aquest mitjà em permet expressar-me i dirigir-me també a ells i a elles. Quan vaig saber que TV3 ja no es pot veure en TDT al País Valencià el primer que vaig pensar és que la irrealitat continua endavant, amb més velocitat que la que imaginava. Certament en pobles com el meu ja feia un temps que no es podia veure TV3 en digital si no tenies l'antena dirigida convenientment. I també fa molts anys que sabem que no podíem veure el futbol pel canal català perquè tallaven el senyal i així obligar-nos a sintonitzar Canal 9.
La pressió que ha exercit el Consell de Francisco Camps ha sigut insuportable des del punt de vista econòmic, fins el punt que ACPV s'ha vist obligada a tancar els repetidors i donar per perduda la guerra.
El govern valencià diu que la culpa és del govern central perquè no ha permès un múltiplex per al País Valencià i Catalunya, amb la qual cosa es lleva el problema de damunt. Una pràctica habitual la del senyor Camps. El govern de ZP sí que té responsabilitat en aquest problema, però Camps i companyia tenen la gran responsabilitat de pressionar, d'anar directament a per ACPV i els repetidors, en un símptoma clar que per a ells l'enemic és qui pensa diferent. És molt difícil de creure que en el segle XXI i en països teòricament desenvolupats encara hi hagen polítics capaços de recurtar-nos certes llibertats i drets. Com és possible que puguem veure qualsevol canal de televisió, per dolent i patètic que siga, i no TV3? Fins quan podrem aguantar aquesta desfeta, aquest sense sentit? Tenim la societat alguna responsabilitat al respecte?
En els últims temps s'està parlant del menfotisme regnant al País Valencià, un menfotisme capaç d'indultar situacions com els casos de corrupció política per part del govern de Francisco (o Paco) Camps. Per això pregunte si la societat tenim responsabilitat del que també ens passa. Ho pregunte perquè em costaria molt pensar que en els temps dels nostres iaios, una generació que ha passat fam, que han patit guerres, que han vist tots els forats obscurs de la persona humana, em costaria dic que ells i elles no es rebotaren, no eixiren al carrer, no es manifestaren, no es reivindicaren, no digueren "ací estem nosaltres i no anem a consentir-vos que ens ignoreu". Tal vegada deuríem passar un poc de fam, patir un poc més per adonar-nos que no tenim el que ens mereixem i que una altre país és possible.
La Unió de Periodistes Valencians i el futur de la professió
Quan estudiava la carrera de periodisme sempre deia que no serviria de res estar en una associació que tractara de defensar els meus interessos, per la senzilla raó que la professió està caracteritzada pels remordiments entre uns i altres, l'enveja i la falta d'unió. També pensava que no ho deuria fer fins que no s'establiren unes bases sobre qüestions tan fonamentals com un sou digne, unes condicions de treball acceptables i que ningú de nosaltres poguera anar-se'n més enllà del que es pactara.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Raúl González Blanco i Francesc Camps. Un món irreal.
Aquest matí pensava que estava en un altre món, però unes hores després seguisc pensant que continue fora de lloc. A mesura que passa aquest dia la situació empitjora. Mentre desdejunava amb el periòdic a la mà i l'informatiu de Televisió Espanyola, he llegit i escoltat que és més important que jugue avui Raúl que no el València, i que el PP valencià va a la seua de manera autònoma després de decidir nomenar de candidat al senyor Camps.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
Álex de la Iglesia, Leire Pajín i Pa Negre. Una gran nit.
Els Goya mai no han sigut una preferència en els meus gustos. Sempre ho he vist com una festa de i per al món del cinema. És com les falles. Si no estàs clavat en eixe àmbit, no ho pots viure de la mateixa manera. L'edició d'enguany, però, sí que m'interessava, no tant per veure determinades cares o escoltar l'agraïment dels guardonats, com la declaració que anava a fer Álex de la Iglesia. El seu discurs va ser senzill però contundent. Em va agradar perquè no es va amagar, va ser directe i va dir el que pensava. I es tracta d'això, de dir el que un pensa sense insultar i sense caure en el menyspreu cap a l'altra persona.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
Les diputacions segons Felipe González
Felipe González va dir l'altre dia a Burjassot que és hora d'acabar amb les diputacions. És una afirmació que t'alegra però, a la mateixa vegada, també et fa veure la hipocresia que existeix en la política o, millor dit, en els polítics o ex polítics. Si Felipe González creu que les diputacions no fan falta, que han de desaparèixer perquè són una despesa, la pregunta que jo li faria és la següent: i vostè per què no ho va fer mentre governava? O per què no ho va plantejar en aquell moment?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Quan córrer una mitja marató no és ser un covard
Diu un ex jugador del Barça que córrer és de covards. No sé si té raó però l'altre dia a la Mitja Marató de Santa Pola hi havien més de 8.000 covards. Amb una temperatura d'uns 4 graus i amb vent, tots ells/elles es van llençar a fer els 21 km que tenia la prova. Entre els participants em trobava jo, un humil corredor que fa aquestes coses perquè li agrada, perquè és una forma de fer esport, de superar-se i també de deixar a un costat els problemes per un espai de temps.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
El català/valencià ja està al Senat a pesar d'alguns
Sembla que la realitat comença a imposar-se en alguns aspectes de la política. Des d'ahir, dia 18 de gener de 2011, es pot utilitzar al Senat el català/valencià (per a mi són la mateixa llengua), l'euskera i el gallec, és a dir, totes les llengües cooficials que existeixen al territori espanyol. Considere que és una gran notícia per als qui tenim una llengua materna diferent al castellà, ja que se'ns reconeix un dret que no teníem fins ara: poder escoltar la teua llengua en una institució com és el Senat, representada per les diferents comunitats autònomes.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)