Fa 4 anys vaig escriure un article semblant en un periòdic de tirada comarcal. La conclusió que puc traure és que res ha canviat. La febra de les inauguracions a última hora, abans que concloga el termini per poder fer-ho, és una malaltia dels polítics, més preocupats per engrandir el seu nom a base de plaques on aparega el seu nom que de fer les coses bé.
Alguns alcaldes, fins i tot, sembla que volen coleccionar infraestructures on el seu il.lustre nom estiga present pels segles dels segles. Això sí, el que realment m'importa és la intenció de voler inaugurar coses a última hora, perquè la sensació més que confirmada és que els polítics ens veuen com uns éssers fàcilment manipulables, que no ens adonem de res i que, fins i tot, som capaços de votar a una persona perquè acaba d'inaugurar un pavelló. Tal vegada hi haja persones així, però si fos polític no jugaria amb la intel.ligència de les persones.
La següent conclusió que trec és: per què s'inaugura ara i no durant els 4 anys de legislatura? És cert que les coses es retarden per poder inaugurar-se ara? Què fem amb la resta de legislatura? Si es va a marxes forçades per acabar el que s'haja d'inaugurar, és possible que sempre apareguen desperfectes?
En fi, que per a molts polítics, la foto i el seu nom són més importants que el poble. Almenys des d'avui estaré més content perquè les inauguracions no seran possibles perquè comença la precampanya. A tots eixos i eixes polítiques populistes només els diré que la gent no és tan tonta com sembla.
L'autobombo dels mitjans amb l'audiència
L'autobombo és un mal dels mitjans de comunicació, sobretot quan estem parlant d'audiència. Avui he llegit que Canal 9 va tindre més del 30% d'audiència en el partit entre el Schalke i el València. Els caps de torn ja han eixit per dir que va ser el millor índex de totes les televisions autonòmiques.
Això sí, no expliquen que al País Valencià no es podia veure el partit per un altre canal i que, evidentment, és prou lògic que tinga més audiència Canal 9 que TV3, TVG o Telemadrid en un partit on juga el València. Però la meua pregunta és: per què es té en compte aquest percentatge si la mitjana general de Canal 9 no arriba al 10%? Aquesta dada sí que és preocupant per a una cadena que deuria ser referència entre els valencians, una cadena que ha abandonat la deontologia professional i l'ètica del periodisme i s'ha llançat desesperadament, des de fa ja uns anys, a ser "palmero" del partit que governa el País Valencià i, per extensió, del president, es diga Francesc Camps o Eduardo Zaplana.
No em vull oblidar de l'autobombo que es fa TVE. No hi ha informatiu posterior a un esdeveniment esportiu que han retransmés que no aparega la notícia amb el minut d'or. Cada vegada que ho veig em pregunte: i a mi què? La realitat és que aquest temps que dediquen a autopromocionar-se el podrien utilitzar per a seguir informant-nos de coses que ens interessen com, per exemple, que avui, 11 de març, fa 10 anys que es va morir l'humorista Eugenio. M'agradaria saber què en pensaria d'aquest post.
Això sí, no expliquen que al País Valencià no es podia veure el partit per un altre canal i que, evidentment, és prou lògic que tinga més audiència Canal 9 que TV3, TVG o Telemadrid en un partit on juga el València. Però la meua pregunta és: per què es té en compte aquest percentatge si la mitjana general de Canal 9 no arriba al 10%? Aquesta dada sí que és preocupant per a una cadena que deuria ser referència entre els valencians, una cadena que ha abandonat la deontologia professional i l'ètica del periodisme i s'ha llançat desesperadament, des de fa ja uns anys, a ser "palmero" del partit que governa el País Valencià i, per extensió, del president, es diga Francesc Camps o Eduardo Zaplana.
No em vull oblidar de l'autobombo que es fa TVE. No hi ha informatiu posterior a un esdeveniment esportiu que han retransmés que no aparega la notícia amb el minut d'or. Cada vegada que ho veig em pregunte: i a mi què? La realitat és que aquest temps que dediquen a autopromocionar-se el podrien utilitzar per a seguir informant-nos de coses que ens interessen com, per exemple, que avui, 11 de març, fa 10 anys que es va morir l'humorista Eugenio. M'agradaria saber què en pensaria d'aquest post.
Aquesta societat no farà que baixe els braços
En aquesta societat caracteritzada per la llei del més fort, per les enveges, pel consumisme i el capitalisme o per oblidar a qui tens al costat, sempre hi ha algun exemple que et fa oblidar aquestes històries, encara que siguen per un moment.
A mi em passa habitualment, ja siga gràcies a una bona conversa o a una bona cançó. L'altre dia ho vaig aconseguir per mitjà d'un grup de joves amb deficiències psíquiques i físiques. Em trobava fora d'un centre comercial, esperant que obriren les portes, i van aparèixer ells i elles caminant per la vorera, acompanyats pels monitors i monitores i per voluntaris i voluntàries, persones anònimes que mereixen el nostre respecte i admiració.
Veure a aquests i aquestes joves amb un somriure d'orella a orella va ser molt gran. Després vaig comprovar que van fer una concentració esportiva a les pistes d'atletisme del vell llit del riu Túria. Davant d'aquestes circumstàncies, tinc dret a queixar-me perquè no trobe feina o perquè no he aconseguit baixar el temps en una cursa? Aquestes persones em van demostrar que la vida és massa bonica com per anar queixant-se un dia sí i un altre també, perquè ells necessiten ben poc per somriure, per intentar viure el millor que poden sense res a canvi; millor dit, estic segur que voldrien tindre més atenció per part nostra, que poguérem donar més importància a la seua situació i també a la d'aquells i aquelles que estan cada dia al seu costat.
Aquella imatge és per sempre. Els amants del botox, els banquers que cada dia volen més i més, les empreses que no donen oportunitats, tots els entrebancs que em trobe i que em puc trobar no faran que els oblide i que mire sempre endavant.
A mi em passa habitualment, ja siga gràcies a una bona conversa o a una bona cançó. L'altre dia ho vaig aconseguir per mitjà d'un grup de joves amb deficiències psíquiques i físiques. Em trobava fora d'un centre comercial, esperant que obriren les portes, i van aparèixer ells i elles caminant per la vorera, acompanyats pels monitors i monitores i per voluntaris i voluntàries, persones anònimes que mereixen el nostre respecte i admiració.
Veure a aquests i aquestes joves amb un somriure d'orella a orella va ser molt gran. Després vaig comprovar que van fer una concentració esportiva a les pistes d'atletisme del vell llit del riu Túria. Davant d'aquestes circumstàncies, tinc dret a queixar-me perquè no trobe feina o perquè no he aconseguit baixar el temps en una cursa? Aquestes persones em van demostrar que la vida és massa bonica com per anar queixant-se un dia sí i un altre també, perquè ells necessiten ben poc per somriure, per intentar viure el millor que poden sense res a canvi; millor dit, estic segur que voldrien tindre més atenció per part nostra, que poguérem donar més importància a la seua situació i també a la d'aquells i aquelles que estan cada dia al seu costat.
Aquella imatge és per sempre. Els amants del botox, els banquers que cada dia volen més i més, les empreses que no donen oportunitats, tots els entrebancs que em trobe i que em puc trobar no faran que els oblide i que mire sempre endavant.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)