En aquesta societat caracteritzada per la llei del més fort, per les enveges, pel consumisme i el capitalisme o per oblidar a qui tens al costat, sempre hi ha algun exemple que et fa oblidar aquestes històries, encara que siguen per un moment.
A mi em passa habitualment, ja siga gràcies a una bona conversa o a una bona cançó. L'altre dia ho vaig aconseguir per mitjà d'un grup de joves amb deficiències psíquiques i físiques. Em trobava fora d'un centre comercial, esperant que obriren les portes, i van aparèixer ells i elles caminant per la vorera, acompanyats pels monitors i monitores i per voluntaris i voluntàries, persones anònimes que mereixen el nostre respecte i admiració.
Veure a aquests i aquestes joves amb un somriure d'orella a orella va ser molt gran. Després vaig comprovar que van fer una concentració esportiva a les pistes d'atletisme del vell llit del riu Túria. Davant d'aquestes circumstàncies, tinc dret a queixar-me perquè no trobe feina o perquè no he aconseguit baixar el temps en una cursa? Aquestes persones em van demostrar que la vida és massa bonica com per anar queixant-se un dia sí i un altre també, perquè ells necessiten ben poc per somriure, per intentar viure el millor que poden sense res a canvi; millor dit, estic segur que voldrien tindre més atenció per part nostra, que poguérem donar més importància a la seua situació i també a la d'aquells i aquelles que estan cada dia al seu costat.
Aquella imatge és per sempre. Els amants del botox, els banquers que cada dia volen més i més, les empreses que no donen oportunitats, tots els entrebancs que em trobe i que em puc trobar no faran que els oblide i que mire sempre endavant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario