Què tindrà aquesta societat que només reacciona quan passa alguna cosa? Des que tinc ús de raó sempre m'he preguntat el mateix: per què no es posen solució als problemes abans que apareguen? Per què reaccionem quan el mal ja està fet? Són moltíssims els exemples que podria escriure en aquest moment. Des de posar un pas de vianants en un lloc conflictiu després d'un accident mortal fins a congelar els comptes de Muamar el Gadafi i expulsar Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU després de les revoltes populars que hi han hagut en aquest país nord-africà.
M'agradaria aturar-me breument amb la figura de Gadafi. L'actual situació que s'està patint a Líbia explica de manera clara com la societat és molt hipòcrita. Tot són dubtes i interrogants, preguntes del tipus si s'hagueren congelat els comptes de Gadafi o expulsat a Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU si no hi hagueren hagut revoltes. Només s'ha reaccionat quan el poble libi ho ha fet. Esperaven això per a actuar? És moralment acceptable haver d'aguantar aquesta hipocresia?
Les qüestions no s'acaben ací perquè també és èticament insoportable que un estat democràtic com és Espanya haja mantingut negociacions amb Gadafi i que, fins i tot, hagen arribat al punt de fer negocis sobre armes. Aznar va rebre un cavall del geni i figura libi i Zapatero s'ha reunit amb ell per negociar. La Comunitat Internacional no ha sigut una excepció i també han tractat Gadafi com un cap d'Estat elegit pel poble, quan tots sabem que no és així.
Si ara tothom està contra Gadafi (menys els personatges de Berlusconi, Castro i Chávez), no seria lògic dir-los que ells també se n'anaren per no reaccionar quan tocava, és a dir, haver-lo ignorat des del primer moment? Sempre he cregut que la política és bonica, però els polítics la fan avorrir amb exemples com el de Gadafi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario