El 23 F i la situació actual. Una democràcia mal entesa.

El 23 de febrer de 1981 jo tenia 5 anys. L'únic que recorde és que estava a casa amb els meus pares mirant per la televisió com un senyor amb bigot i un barret molt lleig cridava i cridava amb cara de pomes agres. No entenia res, com tampoc no entenia perquè aquells i aquelles que estaven asseguts, de repent, van desaparèixer perquè es van llençar al terra.
En eixe moment no era conscient que estava davant d'un dels fets més importants de la història actual de la democràcia espanyola i ara, 30 anys després, continue mirant per la televisió homes (sempre són homes) que amenacen amb cara de pocs amics, tots ells amb un denominador comú: estan ben operats i semblen més joves. Tejero, possiblement, no s'haguera retocat la cara però de ben segur que tractaria de governar un país de la mateixa manera que ho està fent Gadafi a Líbia. La imatge casposa d'eixe coronel és un exemple que aquella Espanya encara estava intoxicada de franquisme; una intoxicació que encara trobem en el segle XXI a través de determinats mitjans de comunicació i persones que no acaben d'entendre el joc democràtic. També és cert que hi ha molts polítics i polítiques que s'omplin la boca de democràcia però no escolten perquè entenen que la majoria absoluta els serveix per a fer i desfer com vulguen. En fi, que algunes coses no canvien encara que hagen passat 30 anys.