Páginas

Per fi ha arribat el canvi al País Valencià

Avui vaig a fer un parèntesi perquè m'agradaria poder escriure algunes paraules sobre les eleccions que es van produir el passat diumenge 24 de maig al País Valencià. Em sent amb la necessitat de fer-ho perquè des d'eixe dia tinc un sentiment d'alliberament, com si a la meua terra haguérem acabat amb un règim dictatorial.

Veure des de la distància l'alegria de molta gent que va eixir al carrer per celebrar la derrota del PP, rebre missatges d'amics contents perquè iniciem una nova etapa, que la meua dona em diguera que "estoy muy contenta por ti porque sé que este cambio lo querías desde hace mucho tiempo", és el que esperava un dia sí i un altre també. Em van vindre a la ment moltíssimes imatges, situacions, frases.

Des d'aquell que un dia em va dir que "sóc apolític" i després es va convertir en regidor del PP fins a un altre que em va contestar que "a tu no et tocava aprovar oposicions a RTVV perquè hi ha molts compromisos abans", moments que no oblidaré mai i que em van fer sentir que, efectivament, no estava en un país normal.

Sempre he tingut el privilegi de dir el que pense, de no amagar-me i deixar clar que sóc d'esquerres. Ser així m'ha dut, de vegades, a tindre problemes i, per què no dir-ho, a haver d'emigrar per poder treballar. Però jo estava tranquil perquè des que vote (i coincideix amb la presència del PP a la Generalitat Valenciana), sempre he tractat de lluitar per un canvi, no només per mitjà del vot sinó també en manifestacions, articles d'opinió i depuracions al treball, i perquè tenia i tinc el dret a expressar el que pense sense que això poguera afectar a la meua situació personal o de feina.

Jo volia que arribara aquest dia, volia tornar a respirar aire fresc, volia sentir el que era guanyar unes eleccions, volia veure la reacció de la gent farta, cansada de corruptes, de mal govern, de polítics que s'han dedicat molts anys a saquejar els diners de tots, a posar a amics, coneguts i familiars en llocs de l'administració pública sense tindre capacitat, a robar, robar i robar, polítics que han destruït la sanitat i l'educació públiques, el valencià i la nostra cultura, polítics que només han buscat omplir-se les butxaques i mantindre el seu seint.

Jo volia el canvi i per fi ha arribat. I ara què? Des del mateix diumenge estic escoltant i llegint moltes especulacions, teories i possibles pactes de govern. Crec que el nerviosisme pel canvi està més fora dels propis partits polítics i hem d'estar tranquils i tindre paciència. Les eleccions han aconseguit que el PP deixe de tindre majoria absoluta i que, per tant és possible un govern d'esquerres per mitjà d'un pacte de govern. Sembla que Compromís i PSOE podrien signar-lo i hem de deixar que parlen, que debaten, que arriben a conclusions, que arriben al què i no al qui i endavant. Què guanyem els qui hem esperat tant de temps per aquest canvi a fer suposicions, a buscar 5 peus al gat si no estem en eixes negociacions?

Puc entendre i entenc que la il.lusió és tan gran que voldríem que el pacte ja estiguera fet i que des de ja mateix posaren en marxa les polítiques que ens mereixem els valencians. Si vam aguantar 20 anys de govern del PP crec que podrem aguantar uns quants dies més. El més important és que el canvi ja ha arribat, que hem d'estar contents com la gent ha dit PROU, gaudir de l'alegria de les persones de bé, creuar-te pel carrer i notar un ambient diferent, d'il.lusió, d'emoció i d'alegria...I ho dic jo que estic a Mèxic, lluny però a la vegada prop de vosaltres. Des d'ací jo note eixe canvi d'ambient. Permetem-nos gaudir uns dies, esperar, confiar perquè tot arriba, fins i tot que Rita Barberá deixe de ser alcaldessa de València.

Entre trámites anda el juego

Cuando alguien te diga que es un emigrante lo primero que debes pensar es en que para cualquier cosa necesita hacer trámites, trámites y más trámites. En algunos casos es divertido, en otros es un "coñazo". ¿Qué podría ser divertido? Por ejemplo, pedir el voto o registrar el matrimonio en la Embajada de España. ¿Qué es un coñazo? Tener que renovar cada año tu permiso de trabajo o tener que comunicar cualquier cambio que ocurra en tu vida.

Cuando eres emigrante tienes el privilegio de que te ocurran cosas sorprendentes, de que vivas situaciones que otras personas no lo harán nunca. Ahora, mientras escucho la música de un grupo que se llama Tassel & Naturel se me ocurren algunos ejemplos y lo escribo como me aparecen en la cabeza: votar en un consulado, casarte y que el juez te diga "lo hecho en México es lo mejor", despedirme de la gente como nunca lo había hecho, con besos y abrazos, decir hola y que tu interlocutor ya te pregunte si eres de otro país, ir a un mercadillo (aquí se les llama tianguis) y que te llamen güero (rubio) o que el día de tu boda te agarren de pies y manos y empiecen a mantearte.

Y es que como emigrante he vivido lo mejor que me podía ocurrir, casarme con la chica de mis sueños. Cuando la conocí supe en ese momento que ahora estaría casado con ella, con la mexicana bonita.

Lo que está claro es que cuando eres emigrante y vives en un país que no es el tuyo todo pasa por ti y hay momentos que te planteas muchas cosas, sobre todo al principio. Había días qué decía: "¿qué hago aquí?" "¿Por qué todo es tan surrealista?". Y llegas a pensar que todo es blanco o negro, sin términos medios. Es decir, creer que o México te gusta o lo odias. Y no es así. Solo se trata de una cultura diferente a la tuya y que la gente ve las cosas de otra manera, nada más.

Porque no es lo mismo que tú digas en Valencia que te voy a llamar ahora o que en 15 minutos estoy allí que que te digan en la Ciudad de México que en un ratito llegará o que ahorita te llama (ratito y ahorita no se sabe cuándo será); tampoco es lo mismo que en Valencia sea normal poner el intermitente o esperarte en un STOP que tener que adivinar lo que va a hacer el coche que tienes delante en cualquier avenida de la Ciudad de México o ir con cuidado cada vez que haya un cruce porque no sabes si el que tiene el STOP lo va a hacer o no.

A pesar de las diferencias y del proceso que uno tiene que seguir para adaptarse, México ofrece tantas cosas buenas que me queda mucho por descubrirlas todas. De momento vivo el día a día con mi mujer y diciendo de vez en cuando ándale, órale o híjole. Seguiremos informando.