Felipe González va dir l'altre dia a Burjassot que és hora d'acabar amb les diputacions. És una afirmació que t'alegra però, a la mateixa vegada, també et fa veure la hipocresia que existeix en la política o, millor dit, en els polítics o ex polítics. Si Felipe González creu que les diputacions no fan falta, que han de desaparèixer perquè són una despesa, la pregunta que jo li faria és la següent: i vostè per què no ho va fer mentre governava? O per què no ho va plantejar en aquell moment?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Quan córrer una mitja marató no és ser un covard
Diu un ex jugador del Barça que córrer és de covards. No sé si té raó però l'altre dia a la Mitja Marató de Santa Pola hi havien més de 8.000 covards. Amb una temperatura d'uns 4 graus i amb vent, tots ells/elles es van llençar a fer els 21 km que tenia la prova. Entre els participants em trobava jo, un humil corredor que fa aquestes coses perquè li agrada, perquè és una forma de fer esport, de superar-se i també de deixar a un costat els problemes per un espai de temps.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
El català/valencià ja està al Senat a pesar d'alguns
Sembla que la realitat comença a imposar-se en alguns aspectes de la política. Des d'ahir, dia 18 de gener de 2011, es pot utilitzar al Senat el català/valencià (per a mi són la mateixa llengua), l'euskera i el gallec, és a dir, totes les llengües cooficials que existeixen al territori espanyol. Considere que és una gran notícia per als qui tenim una llengua materna diferent al castellà, ja que se'ns reconeix un dret que no teníem fins ara: poder escoltar la teua llengua en una institució com és el Senat, representada per les diferents comunitats autònomes.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Els bancs tenen menys beneficis, però en tenen
Ha passat massa temps però promet ser més regular en les meues publicacions. Mentre escolte un grup desconegut, de nom Pomegranates, he començat a recordar els milers d'articles que he llegit des que ha esclatat la crisi. Articles que fan referència a les quantitats de diners que guanyen els bancs cada any. Els titulars ens porten a l'engany si no llegim després la resta de la informació perquè últimament només es destaca que les principals entitats han obtingut menys beneficis que en l'anterior any, però no es reflecteix que continuen guanyant molts diners.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)