Més del mateix en un partit tancat

El 12é Congrés del PSPV que es va celebrar aquest últim cap de setmana (per elegir el nou secretari general) és com aquella gran pel.lícula de Bill Murray, "El dia de la Marmota", on el protagonista s'aixecava i sempre era el mateix dia.
L'única diferència entre aquest congrés i l'anterior és que els protagonistes són 4 anys més majors, res més. En última instància van tornar a concórrer Jorge Alarte i Ximo Puig, els mateixos que al 2008. El més destacable ja no és que es repetisquen els nomes, que també, sinó que es tracta de persones que deurien estar desacreditades pel seu passat més recent.
En el cas d'Alarte, és més que sorprenent que pogués arribar a tenir els avals necessaris quan ha estat ell la persona que ha tingut els pitjors resultats de la història del PSPV en unes eleccions autonòmiques. Difícilment es pot creure en una persona que va afirmar que se n'aniria a casa si aconseguir menys vots que el seu predecessor, el senyor Joan Ignasi Pla. No va complir la seua paraula i es va voler mantindre a la cadira al.legant que els projectes necessiten temps per a madurar. Crec que des que es van saber els resultats de les últimes autonòmiques, Jorge Alarte ja estava desacreditat per a seguir. Tot i això, ha volgut morir a l'arena.
L'altre nom, Ximo Puig, tampoc no tenia motius per donar eixe pas. Si recordem, el ja ex alcalde de Morella va ser el responsable de campanya de les eleccions autonòmiques, i tots sabem quin va ser el resultat. A més, es tracta d'un home que està des de l'any 83 i no és renovació, per molt que abandere la proposta de més País Valencià (ja era hora) o que torne a apostar per l'estructura de comarques (que també està bé).
Finalment, els delegats han votat majoritàriament a Puig que, obligat pel recolzament de pajinistes, ciscaristes i dels afins a Romeu, ha hagut de col.locar a la seua executiva a noms que també estan desacreditats pel seu passat polític, com puga ser l'ex ministra Leire Pajín o Ciprià Ciscar (un dels grans culpables de l'inici de la ruptura interna que fa anys que està arrossegant el PSPV). Aquest és un dels grans problemes que tenen els socialistes valencians. La situació de ruptura interna en moltes famílies que no fa possible que un possible candidat puga ser-ho finalment si no té el recolzament d'eixes famílies que semblen com les pel.lícules de la Mafia.
I ja que parlem del 12é Congrés del PSPV, m'agradaria destacar un fet que considere molt important. No acabe d'entendre per què aquest partit no fa una aposta gran per la seua política de comunicació. És difícil de creure que el congrés no s'haja pogut veure en streaming, en directe, per Internet, i que no aprofiten les xarxes socials per apropar-se a la gent. No hem pogut veure com ha anat eixe congrés i només ens hem pogut informar a través dels periodistes que alli estaven acreditats. Els socialistes valencians no han utilitzat el seu compte de Twitter per a piular tot el que ha acorregut a Sant Vicent del Raspeig (de fet feia més de 100 dies que no l'utilitzaven). Amb això demostren que segueixen sense estar oberts a la societat, sense baixar al carrer per veure què es mou, què es necessita o quines inquietuds existeixen. Amb les xarxes socials com a veritable futur de la comunicació, no es pot entendre que un partit polític no les aprofite.