No entenc perquè el PSOE està tardant a condemnar els succesos que s'han produït a El Aaiún. Sabia que els socialistes no han fet res per resoldre el problema saharaui, ni ara amb Zapatero ni tampoc amb Felipe González. Aznar tampoc no va fer els esforços suficients, per molt que Esteban González Pons o Maria Dolores de Cospedal semblen ara uns pro saharauis.
La qüestió és saber què hi ha darrere de l'estratègia del PSOE. Des d'un punt de vista personal, qualsevol president del Govern d'Espanya deuria tindre una responsabilitat moral cap el problema del Sahara; el problema va aparèixer quan els espanyols van abandonar aquesta colònia -fins aquell moment espanyola- i van deixar els saharauis a la seua sort. Cap govern ha tingut la voluntat i les ganes de solucionar el conflicte. Per què?
Enmig de tot aquest rebombori està el Marroc, un país que té grans acords comercials amb Espanya. El regne alauita va ocupar el Sahara i ha fet i desfet com ha volgut. Tots sabem com estan malvivint els saharauis en el desert d'Algèria i com fan la vida impossible als saharauis que es van quedar al seu territori.
Per al Marroc és clau el Sahara, sobretot per motius estratègics i econòmics i no es vol desprendre d'aquest terreny. I ací entra Espanya. Com que els marroquins són importants a nivell econòmic espanyol doncs no cal enfrontar-se a ells. L'única manera de no fer-ho és no tocar el tema del Sahara i tots contents. I així és com està actuant ara el govern de Zapatero mitjançant la nova Ministra d'Afers Exteriors. No diuen res, no condemnen i esperen a veure què passa. La mateixa actitud que té Rajoy amb els casos de corrupció que afecten el seu partit: esperar fins que escampe el temporal.
Crec que Zapatero i el seu govern s'està equivocant i deurien posar-se a fer feina ja mateix amb la situació dels saharauis. Millor avui que no demà.
Josep Alemany i la seua dolçaina
Diuen que mai no és tard quan vols parlar bé d'una persona. Tal vegada perquè no ho havia pensat o perquè, simplement, estava acostumat a veure'l tocar, el divendres 12 de novembre de 2010 va ser el dia escollit per recordar que Josep Alemany és un mestre dels mestres de la dolçaina i que cal dir-ho.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
La moda de les autobiografies
El món es regeix per modes. En els últims temps molts ex càrrecs, ex esportistes o ex el que siga s'han acostumat a escriure autobiografies sobre el seu passat. I en alguns casos resulta curiós com aprofiten les fulles del llibre per destapar coses que ara ja no ens importen.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
Som injustos amb les iniciatives de les persones
L'altre dia, mentre mirava l'actuació d'un grup de música d'Ondara, pensava que moltes vegades la societat és injusta amb les iniciatives de les persones. Quan parle de societat vull incloure'm en ella. Crec que no valorem el que tenim al voltant, només pensem en nosaltres i no som conscients que la vida està feta de xicotets moments, moments que o no sabem aprofitar-los, o no volem o, simplement, no fem cas d'ells.
Aquests xicotets moments tenen molt a veure amb la cultura i l'oci. En el temps lliure intentem fer allò que ens agrada. Mentre que un grup d'amics forma un grup de música per simple diversió, altres prefereixen jugar a futbet o anar-se'n a córrer; altres persones decideixen descansar i no fer res, i altres estan viatjant a tota hora. Qualsevol acció és respectable i vàlida. Un altre cas és quan algú o alguna utilitza el seu temps lliure per intentar que una altra persona estiga bé, a gust, sense res a canvi. En eixes situaciones moltes vegades fallem, perquè o critiquem, o no anem, o no li donem importància. Podria posar nombrosos exemples, alguns d'ells senzills: un concert d'un grup, l'organització d'un acte per part d'una associació sense ànim de guanyar diners, la presentació d'un llibre per part d'un conegut o coneguda o l'esforç que durant molt de temps fan aquells i aquelles que volen que un poble tinga banda de música o associaciones culturals i esportives.
Des d'ací anime a totes les persones que tenen la necessitat d'exterioritzar els seus sentiments mitjançant la cultura, l'esport, l'activisme...que ho facen, que no tinguen por, que no pensen si agradarà o no. A partir d'ara la resta de la gent intentarem correspondre.
Aquests xicotets moments tenen molt a veure amb la cultura i l'oci. En el temps lliure intentem fer allò que ens agrada. Mentre que un grup d'amics forma un grup de música per simple diversió, altres prefereixen jugar a futbet o anar-se'n a córrer; altres persones decideixen descansar i no fer res, i altres estan viatjant a tota hora. Qualsevol acció és respectable i vàlida. Un altre cas és quan algú o alguna utilitza el seu temps lliure per intentar que una altra persona estiga bé, a gust, sense res a canvi. En eixes situaciones moltes vegades fallem, perquè o critiquem, o no anem, o no li donem importància. Podria posar nombrosos exemples, alguns d'ells senzills: un concert d'un grup, l'organització d'un acte per part d'una associació sense ànim de guanyar diners, la presentació d'un llibre per part d'un conegut o coneguda o l'esforç que durant molt de temps fan aquells i aquelles que volen que un poble tinga banda de música o associaciones culturals i esportives.
Des d'ací anime a totes les persones que tenen la necessitat d'exterioritzar els seus sentiments mitjançant la cultura, l'esport, l'activisme...que ho facen, que no tinguen por, que no pensen si agradarà o no. A partir d'ara la resta de la gent intentarem correspondre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)