Diuen que mai no és tard quan vols parlar bé d'una persona. Tal vegada perquè no ho havia pensat o perquè, simplement, estava acostumat a veure'l tocar, el divendres 12 de novembre de 2010 va ser el dia escollit per recordar que Josep Alemany és un mestre dels mestres de la dolçaina i que cal dir-ho.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario