El món es regeix per modes. En els últims temps molts ex càrrecs, ex esportistes o ex el que siga s'han acostumat a escriure autobiografies sobre el seu passat. I en alguns casos resulta curiós com aprofiten les fulles del llibre per destapar coses que ara ja no ens importen.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
Pense que aquestes autobiografies estan fetes per a fer negoci i guanyar diners amb la publicació. I sí, també pense que els autors tenen la sensació de ser disculpats.
ResponderEliminar