Páginas

Objectiu aconseguit: la meua experiència a la Marató de Barcelona

Feia 9 anys que havia corregut la meua primera marató, però per a mi córrer la de Barcelona és com si fos la primera. Suposava un repte important perquè volia demostrar-me que sí que puc aconseguir un objectiu concret malgrat la meua situació professional.
De seguida vaig recórrer a un bon amic perquè m'ajudara a planificar la preparació tenint en compte els meus problemes físics (càrrega de la cadera i cama esquerra). Des de després de l'estiu fins a la Marató de Barcelona, he seguit un entrenament òptim per al meu cos. Però qui ha corregut una prova d'aquestes característiques sap que per molt preparat que estigues, 42 quilòmetres en són molts i pot passar de tot.
El 25 de març era la gran cita i a les 8 del matí ja estava preparat per a començar a córrer. No vos creureu que, estant alli de peu i mirant de dreta a esquerra, no era conscient d'on em trobava ni què anava a fer. Era una sensació estranya, una mescla de nervis i incredulitat. De repent vaig tornar a la realitat i em vaig dir: "Toni, has d'estirar...ja saps que tot depèn d'això". Tenia vint minuts per davant i això vaig fer, estirar, estirar i estirar. I, efectivament, la música anava a acompanyar-me durant tota la trajectòria que tenia al davant.
Sabia que fins que no començara a córrer no acabaria amb els meus nervis. Aquests van augmentar en el moment que es va donar l'eixida, perquè vaig tardar 9 minuts a creuar l'arc degut als milers i milers de participants que hi havien davant meu.
Per fi, a les 8'39 vaig començar a córrer. Seguia sense creure que estava alli, després de les lesions i problemes físics que he tingut. Però no podia seguir pensant amb això, havia de buscar el ritme adequat i mantindre'l fins que poguera. La idea era anar a 5'03-5'05 minuts per quilòmetre. Ho vaig aconseguir a partir del 6-7, després de passar pel Camp Nou.
El meu amic m'havia dit que m'hidratara, que encara que no tinguera ganes de beure que ho fes en els avituallaments. Vaig seguir les seues instruccions i sense quasi temps per a pensar vaig creuar el quilòmetre 17 a l'altura de la Sagrada Família. El següent objectiu era veure quin temps portava a la mitja marató. Havia fet càlculs i la idea era passar per alli entre 1h45' i 1h50'. Ho vaig fer en 1h48', guardant forces i amb bones sensacions.
Estava content perquè havia sigut capaç d'anar al ritme que volia. La cadera i la cama esquerra m'estava respectant i feia un dia molt bo, massa bo diria jo. Mentrestant seguia hidratant-me i menjava trossos de taronja i algun que altre gel. El següent objectiu era veure com em trobava en el quilòmetre 30, conegut com "el mur". La veritat és que del 21 al 30 va ser el millor tram de cursa, perquè corria de forma robotitzada, sense augmentar ni disminuir el ritme i sense notar problemes físics. No vaig parlar amb ningú, només jo i la meua música, i observava a la gent que corria i als nombrosos aficionats que ens animaven pel carrer. Eixa situació esborrona, perquè no importa si vas el primer, al mig o a l'últim. Alli, en la marató, tots som protagonistes i això no té preu.
Aquestes eren les coses que em venien a la ment durant el quilòmetre 30, perquè intentava no pensar que encara havia de vindre el més dur, el més fotut. La clau era saber com em trobaria a partir del 32, perquè eixa havia sigut la distància màxima que havia fet entrenant. I, sí, els cossos són com els rellotges. Va ser creuar el 32 i començar a notar coses estranyes a les cames. Més que estranyes diria que feia anys que no les tenia. De repent, van aparèixer les rampes. Els bessons se me pujaven! Era una de les coses que no preveïa. Podia esperar que la cama esquerra es bloquejara, que tinguera els peus escaldats i amb bombolles, però no les rampes.
De seguida vaig reaccionar com quan jugava a futbol, és a dir, parar immediatament i estirar els bessons. Ara havia de pensar quin criteri havia de seguir. Vaig provar d'anar al mateix ritme, però els bessons se me tornaven a pujar. Aleshores vaig decidir anar prou més lent i intentar no parar.
No va ser suficient. Tot i que el ritme era molt més suau, els bessons no em deixaven en pau i vaig haver de parar tres o quatre vegades més a estirar durant uns 20-30 segons. La qüestió era acabar com fóra, perquè havia de complir el meu objectiu. A més a més, els dos últims quilòmetres eren de pujada, pero quan vaig arribar al 40 m'era el mateix si eren de pujada o de baixada. Ja ho tenia fet. A poc a poc i sense tornar a parar, vaig arribar. No puc explicar quina és la sensació que tens quan ho has fet perquè això és molt personal, però de seguida vaig recordar tot el sacrifici que havia tingut i totes les persones que m'havien animat durant els mesos de preparació. També em va eixir una frase que tracte de fer-la servir tots els dies: "voler és poder". Finalment vaig córrer els 42 quilòmetres en 3 hores i 48 minuts. No és un gran temps, pitjor del que pensava, però per a mi això és secundari.
Després de descansar uns minuts, les rampes ja no existien però els quàdriceps els tenia com a pedres. A hores d'ara encara els tinc carregats. Però la satisfacció ho supera tot, fins el punt que ja estic pensant quina marató faré el pròxim any. I espere que algú de vosaltres m'acompanye, perquè és una experiència única.

2 comentarios:

  1. Enhorabuena por conseguir tu reto. Yo llevo casi un año corriendo lo más habitualmente que puedo y se lo que cuesta. Hago pocas distancias pero algún día quiero probar lo que es una maratón

    ResponderEliminar
  2. Hola Ángel. Te invito a que pruebes a correr una maratón. Sólo se trata de metértelo en la cabeza. El tiempo es secundario. Ánimo!

    ResponderEliminar