No entenc perquè el PSOE està tardant a condemnar els succesos que s'han produït a El Aaiún. Sabia que els socialistes no han fet res per resoldre el problema saharaui, ni ara amb Zapatero ni tampoc amb Felipe González. Aznar tampoc no va fer els esforços suficients, per molt que Esteban González Pons o Maria Dolores de Cospedal semblen ara uns pro saharauis.
La qüestió és saber què hi ha darrere de l'estratègia del PSOE. Des d'un punt de vista personal, qualsevol president del Govern d'Espanya deuria tindre una responsabilitat moral cap el problema del Sahara; el problema va aparèixer quan els espanyols van abandonar aquesta colònia -fins aquell moment espanyola- i van deixar els saharauis a la seua sort. Cap govern ha tingut la voluntat i les ganes de solucionar el conflicte. Per què?
Enmig de tot aquest rebombori està el Marroc, un país que té grans acords comercials amb Espanya. El regne alauita va ocupar el Sahara i ha fet i desfet com ha volgut. Tots sabem com estan malvivint els saharauis en el desert d'Algèria i com fan la vida impossible als saharauis que es van quedar al seu territori.
Per al Marroc és clau el Sahara, sobretot per motius estratègics i econòmics i no es vol desprendre d'aquest terreny. I ací entra Espanya. Com que els marroquins són importants a nivell econòmic espanyol doncs no cal enfrontar-se a ells. L'única manera de no fer-ho és no tocar el tema del Sahara i tots contents. I així és com està actuant ara el govern de Zapatero mitjançant la nova Ministra d'Afers Exteriors. No diuen res, no condemnen i esperen a veure què passa. La mateixa actitud que té Rajoy amb els casos de corrupció que afecten el seu partit: esperar fins que escampe el temporal.
Crec que Zapatero i el seu govern s'està equivocant i deurien posar-se a fer feina ja mateix amb la situació dels saharauis. Millor avui que no demà.
Josep Alemany i la seua dolçaina
Diuen que mai no és tard quan vols parlar bé d'una persona. Tal vegada perquè no ho havia pensat o perquè, simplement, estava acostumat a veure'l tocar, el divendres 12 de novembre de 2010 va ser el dia escollit per recordar que Josep Alemany és un mestre dels mestres de la dolçaina i que cal dir-ho.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
Aquesta data és important perquè l'ondarenc va demostrar a Benissa que mereix el nostre reconeixement. Vaig necessitar escoltar un sol de Josep Alemany en una de les cançons de la nit per escriure aquestes paraules, tot i que en aquell moment, mentre l'escoltava, no tenia paraules per descriure el que estava veient. La dolçaina semblava una trompeta o un saxòfon en un sol de jazz, la va fer bullir, com quan un guitarrista té el seu espai i ho aprofita per traure el màxim del seu instrument. Així va ser i alli estava jo.
Possiblement Josep, si llig aquestes paraules, dirà que com pot ser que haja necessitat un sol per escriure si ell estarà dia sí i dia també tocant sols en cançons. Jo li contestaria: "Josep, és que com que sempre t'hem vist amb una dolçaina a la mà és com el qui corre habitualment i fa sempre bons temps, que ja estàs acostumat".
Però és clar que seria injust si em quedara ací, pensant que amb el sol ho tinc tot. I no. Josep Alemany no només ha sigut capaç de mesclar dos sons totalment diferents, com puga ser la dolçaina amb el que es desprén de l'estil del jazz, sinó que, a més, es va atrevir a composar cançons. Supose que per a qualsevol músic serà un somni composar. Ell ho ha fet i ho està fent. I no ens oblidem de la feina que fa rere dia amb certes escoles de dolçaina i amb colles de dolçaines i tabals. Crec, sincerament, que ja és hora que ens posem en peu i li donem un llarg i merescut aplaudiment.
La moda de les autobiografies
El món es regeix per modes. En els últims temps molts ex càrrecs, ex esportistes o ex el que siga s'han acostumat a escriure autobiografies sobre el seu passat. I en alguns casos resulta curiós com aprofiten les fulles del llibre per destapar coses que ara ja no ens importen.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
De què ens serveix que ara Bjarne Riis diga que es va dopar quan va guanyar el Tour de França? O que George W. Bush afirme que ell era el menys favorable a atacar Iraq dins de la seua administració? A mi no m'aporten res eixes informacions, precisament perquè Riis va guanyar el Tour i no el van pillar, i Bush va atacar Iraq amb les conseqüències que tots ja sabem.
Per tant, no acabe d'entendre perquè aquests personatges esperen a escriure una autobiografia per traure les seues vergonyes. Esperen redimir-se amb aquesta acció? Creuen que així podran ser perdonats per tothom? El mal ja està fet i poc ens importa que ara diguen el que diuen.
Escoltar les paraules de Riis o de Bush em fan recordar situacions com les d'actuar quan ja ha passat tot. Exemples com posar un pas de vianants en un lloc on feia falta i que només s'ha col.locat després que haja hagut un accident alli; o reaccionar després d'una desgràcia sabent que podia passar més prompte o més tard.
Preferiria que aquestes autobiografies no existiren o que estigueren enfocades a temes que més ens interesse.
Som injustos amb les iniciatives de les persones
L'altre dia, mentre mirava l'actuació d'un grup de música d'Ondara, pensava que moltes vegades la societat és injusta amb les iniciatives de les persones. Quan parle de societat vull incloure'm en ella. Crec que no valorem el que tenim al voltant, només pensem en nosaltres i no som conscients que la vida està feta de xicotets moments, moments que o no sabem aprofitar-los, o no volem o, simplement, no fem cas d'ells.
Aquests xicotets moments tenen molt a veure amb la cultura i l'oci. En el temps lliure intentem fer allò que ens agrada. Mentre que un grup d'amics forma un grup de música per simple diversió, altres prefereixen jugar a futbet o anar-se'n a córrer; altres persones decideixen descansar i no fer res, i altres estan viatjant a tota hora. Qualsevol acció és respectable i vàlida. Un altre cas és quan algú o alguna utilitza el seu temps lliure per intentar que una altra persona estiga bé, a gust, sense res a canvi. En eixes situaciones moltes vegades fallem, perquè o critiquem, o no anem, o no li donem importància. Podria posar nombrosos exemples, alguns d'ells senzills: un concert d'un grup, l'organització d'un acte per part d'una associació sense ànim de guanyar diners, la presentació d'un llibre per part d'un conegut o coneguda o l'esforç que durant molt de temps fan aquells i aquelles que volen que un poble tinga banda de música o associaciones culturals i esportives.
Des d'ací anime a totes les persones que tenen la necessitat d'exterioritzar els seus sentiments mitjançant la cultura, l'esport, l'activisme...que ho facen, que no tinguen por, que no pensen si agradarà o no. A partir d'ara la resta de la gent intentarem correspondre.
Aquests xicotets moments tenen molt a veure amb la cultura i l'oci. En el temps lliure intentem fer allò que ens agrada. Mentre que un grup d'amics forma un grup de música per simple diversió, altres prefereixen jugar a futbet o anar-se'n a córrer; altres persones decideixen descansar i no fer res, i altres estan viatjant a tota hora. Qualsevol acció és respectable i vàlida. Un altre cas és quan algú o alguna utilitza el seu temps lliure per intentar que una altra persona estiga bé, a gust, sense res a canvi. En eixes situaciones moltes vegades fallem, perquè o critiquem, o no anem, o no li donem importància. Podria posar nombrosos exemples, alguns d'ells senzills: un concert d'un grup, l'organització d'un acte per part d'una associació sense ànim de guanyar diners, la presentació d'un llibre per part d'un conegut o coneguda o l'esforç que durant molt de temps fan aquells i aquelles que volen que un poble tinga banda de música o associaciones culturals i esportives.
Des d'ací anime a totes les persones que tenen la necessitat d'exterioritzar els seus sentiments mitjançant la cultura, l'esport, l'activisme...que ho facen, que no tinguen por, que no pensen si agradarà o no. A partir d'ara la resta de la gent intentarem correspondre.
Sergio Ramos és un exemple de la no pluralitat a Espanya
Em pose a escriure aquesta entrada pensant com puc explicar-ho perquè no em malinterpreten. Vaja per davant que no sóc un apassionat de la selecció espanyola i que em costa celebrar algun dels seus èxits. La gent em dirà que és per qüestions polítiques, però no, no és per això. Sempre he sigut més un aficionat de club i també és cert que la selecció espanyola no m'ha aportat mai res. Tal vegada ara, amb el segell que li va donar Luis Aragonés i que ha continuat Del Bosque, la tinc un poc més propera perquè al cap i a la fi és futbol i a mi m'agrada veure bon futbol.
L'actual selecció espanyola representa la pluralita que existeix a l'Estat espanyol, una pluralitat que molta gent encara no se la creu o no se la vol creure. Un clar exemple és el que va passar en la roda de premsa de Piqué i Sergio Ramos. El defensa del Barça va accedir a respondre en català una pregunta que li va fer el periodista de TV3 sobre Villa. El mateix Piqué després es va oferir a contestar el mateix en castellà. Però la vena patriòtica va aparèixer en Sergio Ramos quan es va "burlar" del periodista i del mateix Piqué en menysprear el català. En paraules del defensa del Real Madrid, "en andalú, en andalú, a ver si lo entiendes, está muy bien, como parece que no entiendes el castellano...". No m'agradaria afegir més paraules després de la frase de Ramos perquè eixa frase resumeix clarament la mentalitat tan tancada que poden tindre persones com ell.
El senyor Sergio Ramos després va dir que era broma i que no es traguera de context, però ja era massa tard. El defensa andalús s'ha equivocat en diversos aspectes. El primer i principal, menyspreant una llengua que forma part del territori espanyol, vulga o no vulga; segon, trencant l'esperit d'unió que s'ha creat després que la selecció guanyara el Campionat del Món; i tercer i també molt important, ha aconseguit que aquells i aquelles que encara veuen la selecció espanyola de lluny pel que ha representat durant molts anys, ara tinguen més motius per no considerar-la com a seua.
Espere i desitge que la Federació Espanyola li haja dit alguna cosa a Sergio Ramos, un bon jugador però, perdoneu-me l'expressió, un ignorant pel que fa a la realitat existent al territori espanyol.
L'actual selecció espanyola representa la pluralita que existeix a l'Estat espanyol, una pluralitat que molta gent encara no se la creu o no se la vol creure. Un clar exemple és el que va passar en la roda de premsa de Piqué i Sergio Ramos. El defensa del Barça va accedir a respondre en català una pregunta que li va fer el periodista de TV3 sobre Villa. El mateix Piqué després es va oferir a contestar el mateix en castellà. Però la vena patriòtica va aparèixer en Sergio Ramos quan es va "burlar" del periodista i del mateix Piqué en menysprear el català. En paraules del defensa del Real Madrid, "en andalú, en andalú, a ver si lo entiendes, está muy bien, como parece que no entiendes el castellano...". No m'agradaria afegir més paraules després de la frase de Ramos perquè eixa frase resumeix clarament la mentalitat tan tancada que poden tindre persones com ell.
El senyor Sergio Ramos després va dir que era broma i que no es traguera de context, però ja era massa tard. El defensa andalús s'ha equivocat en diversos aspectes. El primer i principal, menyspreant una llengua que forma part del territori espanyol, vulga o no vulga; segon, trencant l'esperit d'unió que s'ha creat després que la selecció guanyara el Campionat del Món; i tercer i també molt important, ha aconseguit que aquells i aquelles que encara veuen la selecció espanyola de lluny pel que ha representat durant molts anys, ara tinguen més motius per no considerar-la com a seua.
Espere i desitge que la Federació Espanyola li haja dit alguna cosa a Sergio Ramos, un bon jugador però, perdoneu-me l'expressió, un ignorant pel que fa a la realitat existent al territori espanyol.
Camps i el seu món
Quan un governant es dedica a fer oposició a l'oposició demostra la seua debilitat. Habitualment eixe governant ho fa per no contestar allò que li pregunten i, simplement, intenta tapar les seues vergonyes acusant a l'oposició.
Un dels grans mestres en seguir aquest exemple és Francesc Camps. El president de la Generalitat se sent còmode a Les Corts Valencianes quan hi ha sessió de control, perquè no contesta res del que li pregunten. Ell va a la seua, per damunt del bé i del mal. Si li pregunten què ha passat amb els diners destinats a una ONG que han anat a parar a uns pisos del senyor Blasco, ell replica que els altres són pitjors perquè, o són rojos, o independentistes o també suposats corruptes.
Si li pregunten si té algun pla d'actuació respecte dels més de 500.000 valencians i valencianes que estan a l'atur, el deute exagerat que existeix al País Valencià, els fracassos en sanitat i educació o els problemes existents amb institucions de molts àmbits, la seua resposta és que és la millor comunitat del món, que tothom té enveja de nosaltres i que el PP es dedica a treballar mentre que l'oposició només fa que posar problemes.
Sincerament, crec que el senyor Camps ha desvariat del tot. Està firmement disposat a presentar-se malgrat les seues imputacions, perquè creu que ell és el Déu totpoderós dels valencians. I no exagere quan utilitze aquesta expressió, Déu totpoderós, perquè ell pensa que és així, pensa que sense ell i sense el PP no hi ha vida, no hi ha política, no hi ha projectes, no hi ha res.
El més significatiu dels últims dies és la rehabilitació de Ricardo Costa que, en paraules del gran Xavi Castillo, el catalogaríem com a figurí. Figurí no només d'estètica sinó també de personalitat. Un dels grans implicats en el cas Gürtel serà ara responsable de l'àrea econòmica del PP valencià. I jo em pregunte: és necessari haver de ser un suposat "lladre" perquè et reconeguen?
Un dels grans mestres en seguir aquest exemple és Francesc Camps. El president de la Generalitat se sent còmode a Les Corts Valencianes quan hi ha sessió de control, perquè no contesta res del que li pregunten. Ell va a la seua, per damunt del bé i del mal. Si li pregunten què ha passat amb els diners destinats a una ONG que han anat a parar a uns pisos del senyor Blasco, ell replica que els altres són pitjors perquè, o són rojos, o independentistes o també suposats corruptes.
Si li pregunten si té algun pla d'actuació respecte dels més de 500.000 valencians i valencianes que estan a l'atur, el deute exagerat que existeix al País Valencià, els fracassos en sanitat i educació o els problemes existents amb institucions de molts àmbits, la seua resposta és que és la millor comunitat del món, que tothom té enveja de nosaltres i que el PP es dedica a treballar mentre que l'oposició només fa que posar problemes.
Sincerament, crec que el senyor Camps ha desvariat del tot. Està firmement disposat a presentar-se malgrat les seues imputacions, perquè creu que ell és el Déu totpoderós dels valencians. I no exagere quan utilitze aquesta expressió, Déu totpoderós, perquè ell pensa que és així, pensa que sense ell i sense el PP no hi ha vida, no hi ha política, no hi ha projectes, no hi ha res.
El més significatiu dels últims dies és la rehabilitació de Ricardo Costa que, en paraules del gran Xavi Castillo, el catalogaríem com a figurí. Figurí no només d'estètica sinó també de personalitat. Un dels grans implicats en el cas Gürtel serà ara responsable de l'àrea econòmica del PP valencià. I jo em pregunte: és necessari haver de ser un suposat "lladre" perquè et reconeguen?
Sergi Busquets és imprescindible per al Barça
Els qui em coneixen saben del meu barcelonisme. Fa temps que volia parlar del Barça actual, però molta gent ja ho ha fet i no crec que jo aporte res interessant al que ja s'ha dit. Però cada vegada que veig jugar l'equip de Guardiola m'entren eixes ganes d'escriure alguna cosa, d'alliberar el meu sentiment. Quan estic davant la televisió i mire a dreta i esquerra em pregunte el següent: som conscients del que estem vivint? Estem pensant que possiblement no tornarem a veure un Barça que jugue al futbol com ho està fent ara?
Sembla que estem tan acostumats que ho veiem com a una cosa habitual. Fins i tot ens queixem quan l'equip no té un bon dia o quan fallen alguna ocasió clara. Jo sempre dic el mateix: mentre arriben a porteria i continuen fent el joc que fan no hi ha problema. Aquest Barça serà recordat per Messi, Iniesta i Xavi, tres cracks que converteixen el futbol en alegria.
Però jo també voldria afegir un altre nom: Sergi Busquets. Considere que, en aquests moments, el fill d'eixe porter cruyffista és imprescindible per al Barça. Entenc que Iniesta i Xavi necessiten un jugador com ell per darrere, un jugador que faça el mig del camp gran, que siga capaç de destruir i de donar la primera o la segona passada, i un jugador capaç d'ajudar a la defensa en moments difícils, com vam poder veure contra l'Atlètic de Madrid; Busquets semblava un central! Al Vicente Calderón encara va fer més gran eixe mig del camp i Iniesta i Xavi tenien molt més espai per crear el joc.
L'altre dia comentava amb un amic que Busquets és dels més intel.ligents de l'equip i em reafirme. Llig els partits a la perfecció, sempre està en el moment adequat quan toca pressionar o tallar una pilota; si la pot donar de primeres no ho fa en més tocs i això significa que abans que li la passen ja sap on està el seu company. Des del meu punt de vista Busquets és insustituible; bé, no pot jugar tots els partits però quan no ho fa es nota molt, moltíssim. Espere que Mascherano agafe prompte el fil del Barça i no faça com l'altre dia quan li van traure targeta grota en la seua primera acció.
Sembla que estem tan acostumats que ho veiem com a una cosa habitual. Fins i tot ens queixem quan l'equip no té un bon dia o quan fallen alguna ocasió clara. Jo sempre dic el mateix: mentre arriben a porteria i continuen fent el joc que fan no hi ha problema. Aquest Barça serà recordat per Messi, Iniesta i Xavi, tres cracks que converteixen el futbol en alegria.
Però jo també voldria afegir un altre nom: Sergi Busquets. Considere que, en aquests moments, el fill d'eixe porter cruyffista és imprescindible per al Barça. Entenc que Iniesta i Xavi necessiten un jugador com ell per darrere, un jugador que faça el mig del camp gran, que siga capaç de destruir i de donar la primera o la segona passada, i un jugador capaç d'ajudar a la defensa en moments difícils, com vam poder veure contra l'Atlètic de Madrid; Busquets semblava un central! Al Vicente Calderón encara va fer més gran eixe mig del camp i Iniesta i Xavi tenien molt més espai per crear el joc.
L'altre dia comentava amb un amic que Busquets és dels més intel.ligents de l'equip i em reafirme. Llig els partits a la perfecció, sempre està en el moment adequat quan toca pressionar o tallar una pilota; si la pot donar de primeres no ho fa en més tocs i això significa que abans que li la passen ja sap on està el seu company. Des del meu punt de vista Busquets és insustituible; bé, no pot jugar tots els partits però quan no ho fa es nota molt, moltíssim. Espere que Mascherano agafe prompte el fil del Barça i no faça com l'altre dia quan li van traure targeta grota en la seua primera acció.
Les amistats perilloses de Ximo Ferrando
La bomba del cas Brugal ha esclatat en la cara del sector zaplanista del PP valencià. Les últimes notícies ens detallen suposats casos de corrupció que afecten, entre altres, a José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant, i a Mónica Lorente, alcaldesa d'Oriola. Curiosament aquests dos noms els coneix ben bé Ximo Ferrando. De fet l'alcalde d'Ondara s'ha vanagloriat en nombroses ocasions de les bones relacions que té amb el senyor Ripoll i que gràcies a elles Ondara rep molts diners de la Diputació. M'agradaria saber què dirà ara Ximo Ferrando. El defensarà? Si ho fa, amb quins arguments? Creu que és ètic que un càrrec públic ha de mantindre's en el mateix si està imputat? És cert que la Diputació d'Alacant ha tancat l'aixeta i ara no vindran tants diners al poble? El grau d'amistat que té Ximo Ferrando arriba al punt que l'actual alcalde d'Ondara té previst fer carrera política més enllà d'Ondara? Totes aquestes preguntes no m'agradaria que a mi me les feren, precisament perquè no m'agradaria tindre una amistat com la que el senyor Ferrando té amb José Joaquín Ripoll, un home que suposadament ha rebut pisos i altres coses perquè personatges com els empresaris Fenoll i Ortiz es queden amb la brossa de la Vega Baixa.
Però les amistats perilloses de l'alcalde d'Ondara no es queden amb Ripoll. L'any passat, a les festes de Sant Jaume, vam poder veure a tots els regidors de l'equip de govern del PP d'Ondara ballant i passant-s'ho d'allò més bé amb càrrecs del PP de la Diputació, entre ells l'alcaldesa d'Oriola, Mónica Lorente, també imputada en el cas Brugal. La senyora Lorente, zaplanista-ripollista convençuda (com també ho és Ximo Ferrando) és una de les mans dretes de Ripoll. Jo li preguntaria al batle d'Ondara si tornaria a convidar a Mónica Lorente, amb totes les despeses pagades, si troba bé que l'empresari Fenoll li va pagar, suposadament, la campanya electoral del 2007 a canvi de quedar-se amb el contracte de la brossa a la ciutat d'Oriola o si creu que és digne d'un polític intentar que una persona morta votara per al PP mitjançant una altra persona que se li semblava en el DNI. El senyor Ferrando continuarà com si res passara o farà com Mariano Rajoy i mirarà cap a un altre costat? Jo ho tindria claríssim, fugiria el més ràpidament possible. Ara bé, tal vegada haurà de baixar el braç com a contraprestació a alguna cosa.
Però les amistats perilloses de l'alcalde d'Ondara no es queden amb Ripoll. L'any passat, a les festes de Sant Jaume, vam poder veure a tots els regidors de l'equip de govern del PP d'Ondara ballant i passant-s'ho d'allò més bé amb càrrecs del PP de la Diputació, entre ells l'alcaldesa d'Oriola, Mónica Lorente, també imputada en el cas Brugal. La senyora Lorente, zaplanista-ripollista convençuda (com també ho és Ximo Ferrando) és una de les mans dretes de Ripoll. Jo li preguntaria al batle d'Ondara si tornaria a convidar a Mónica Lorente, amb totes les despeses pagades, si troba bé que l'empresari Fenoll li va pagar, suposadament, la campanya electoral del 2007 a canvi de quedar-se amb el contracte de la brossa a la ciutat d'Oriola o si creu que és digne d'un polític intentar que una persona morta votara per al PP mitjançant una altra persona que se li semblava en el DNI. El senyor Ferrando continuarà com si res passara o farà com Mariano Rajoy i mirarà cap a un altre costat? Jo ho tindria claríssim, fugiria el més ràpidament possible. Ara bé, tal vegada haurà de baixar el braç com a contraprestació a alguna cosa.
Quan no es vol dir tota la veritat del pacte entre Benissa i Teulada
Fa uns dies ens vam desdejunar amb una notícia que els protagonistes la volien vendre com un acte de solidaritat, d'estar conscienciats per la crisi, en definitiva de fer veure que és un acte exemplar. Em referisc a l'acord al qual van arribar els alcaldes de Benissa i de Teulada, ambdós del PP, per a compartir serveis. La intenció, segons ells, és la de reduir les despeses i poder aprofitar aquelles instal.lacions o equipaments que té el poble veí i que no té el seu. Per a resumir-ho es tractarà de compartir despeses. El problema de les informacions que provenen dels polítics és que ells i elles te la conten com els interessa i intentant evitar el rerefons que hi ha en cada notícia. Quan vaig llegir la informació em vaig quedar estupefacte perquè en la fotografia apareixien els dos alcaldes com els grans protagonistes, com els salvadors de la pàtria fent front a la crisi. Però, és clar, a ells no els escoltareu dir que açò ho fan perquè reconeixen que tenen un deute molt important en els seus respectius ajuntaments, que aquest pacte és una manera de reconéixer que no han administrat bé els diners dels seus ciutadans i que han endeutat el poble. Si tenim en compte la informació que apareix en els mitjans de comunicació la història és ben diferent, la de dos homes recreats en les fotos, en les bones intencions però sense dir tota la veritat.
Sempre diuen que pots veure el got mig ple o mig buit; els alcaldes de Benissa i de Teulada l'han vist totalment ple quan dins del got no hi ha res.
Sempre diuen que pots veure el got mig ple o mig buit; els alcaldes de Benissa i de Teulada l'han vist totalment ple quan dins del got no hi ha res.
Un racó on cap tot el món
Aquest xicotet racó no és més que una manera d'expressar allò que veig i sent, un moment per a la reflexió, la crítica i el bon rotllo. Perquè crec que ací cap de tot, des d'un escrit sobre una determinada cosa del poble, a un jugador de futbol o de bàsquet, o des d'una actuació musical a una presentació. Siga el que siga, jo i tots i totes podem compartir-ho i anem a fer-ho. Benvinguts a aquest racó humil, senzill, però orgullós d'estar entre vosaltres. Salut!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)