Efectivamente, Iñaki Urdangarín ha sido imputado por el Caso Nóos, es decir, por desviar presuntamente fondos públicos a cuentas personales y evadir una cantidad de dinero importante a paraísos fiscales.
Se estrecha el cerco sobre el yerno del Rey, una persona que en sus tiempos de jugador de balonmano ya había quien decía que tenía mucha ambición. Posiblemente esa ambición le ha llevado a tener que sentarse en el banquillo.
Con todo, me gustaría destacar dos aspectos relacionados con la imputación. La primera afecta a mi tierra, el País Valencià. Parte de esos fondos públicos desviados provienen de la Generalitat Valenciana cuando Francisco Camps estaba al frente. También ha aparecido el nombre del Ayuntamiento de Valencia, gobernado por la señora Rita Barberá.
Ellos se defienden diciendo que lo que pagaron estaba sujeto a la ley. Y puede que así sea. Pero, ¿hasta qué punto tendríamos que exigir que un responsable político responda por su mala gestión, por derrochar dinero en proyectos que finalmente no se han realizado (como los famosos Juegos Olímpicos Europeos, otra gran idea del señor Camps) o que han sido un absoluto fracaso (la Valencia Summit)? Proyectos pagados al Instituto Nóos con dinero de todos. Es hora de pedir responsabilidades políticas a aquéllos que "utilizan" nuestro dinero de forma indebida por muy legal que sea la contratación.
Lo mismo se podría decir del Gobierno de las Islas Baleares, gobernado por aquél entonces por Jaume Matas, amigo de Camps, y que a día de hoy todavía mantiene el título honorífico de "Embajador de la Comunidad Valenciana".
El segundo aspecto relacionado con la imputación de Iñaki Urdangarín es lo que supimos hace unas semanas. La Casa Real "obligó" al yerno del Rey a marcharse a Washington en 2006 cuando empezaron a conocer algunos datos de sus negocios. Me resulta preocupante que esto sea verdad porque la obligación de La Casa Real debería haber sido informar a la sociedad sobre lo que pasaba. ¿A quién se deben? ¿Quién les paga? ¿Encubrieron a Urdangarín? ¿Qué credibilidad puede tener la Casa Real si conocía lo que ocurría y no hicieron nada por denunciarlo?
Con todo, lo realmente sorprendente fue la sonora ovación que recibió el Rey por parte de casi todos los diputados en la apertura de la nueva legislatura. Estos mismos diputados que aplaudieron a rabiar deberían preguntar a los ciudadanos si ellos, es decir, nosotros también lo habríamos hecho conociendo lo que conocemos.
Gran parte de la culpa es nuestra
Siempre tiene que pasar algo malo para que la gente reaccione. Lo mismo ocurre con la profesión periodística. Nos las hemos prometido felices durante mucho tiempo, sin pensar que no estábamos bien, que no existía ni existe una unión entre nosotros y, sobretodo, sin hacer caso omiso a situaciones de precariedad laboral de muchos compañeros de profesión.
Basta de lamentos. ¿Por qué? Gran parte de la culpa es y ha sido nuestra, porque mientras algunos no aceptaban un sueldo deplorable, siempre había un compañero que sí que lo aceptaba; porque el periodismo se ha constituido en muchas empresas en una especie de egocentrismo y de envidias, hasta el punto de que parecía que estuvieras compitiendo cada día por ser mejor que tu compañero; porque no hemos sido capaces de establecer unas bases mínimas para que las empresas y los mismos periodistas las puedan cumplir; porque, a diferencia de otras profesiones, nunca hemos sido corporativistas; y porque hay mucho intrusismo y no lo hemos denunciado como debería.
Es hora de pasar de verdad a la acción. El cambio sólo puede producirse si lo hacemos nosotros. Nadie nos va a ayudar. A qué esperamos? Me preguntaría si realmente los profesionales queremos cambiar la situación. Queremos?
Un primer paso ha sido denunciar casos vergonzosos de ofertas de trabajo. Pero no nos podemos quedar ahí. Creo que la clave es profesionalizarnos todavía más, es decir, estar amparados bajo un mismo techo y con unas condiciones que no podemos ni pueden sobrepasar. Sólo así sobreviviremos.
Las empresas actúan como los niños pequeños, esto es, mientras no te quejes todo cuela. Y hasta ahora no nos hemos quejado, así que son ellas las que han ganado, pero también las que se han aprovechado de nosotros en estos momentos de crisis.
Y yo me pregunto: si nos encontramos en la sociedad de la información, de internet, de las redes sociales, de la comunicación...cómo es posible que seamos la segunda profesión con más paro? Basta de lamentos y actuemos.
Basta de lamentos. ¿Por qué? Gran parte de la culpa es y ha sido nuestra, porque mientras algunos no aceptaban un sueldo deplorable, siempre había un compañero que sí que lo aceptaba; porque el periodismo se ha constituido en muchas empresas en una especie de egocentrismo y de envidias, hasta el punto de que parecía que estuvieras compitiendo cada día por ser mejor que tu compañero; porque no hemos sido capaces de establecer unas bases mínimas para que las empresas y los mismos periodistas las puedan cumplir; porque, a diferencia de otras profesiones, nunca hemos sido corporativistas; y porque hay mucho intrusismo y no lo hemos denunciado como debería.
Es hora de pasar de verdad a la acción. El cambio sólo puede producirse si lo hacemos nosotros. Nadie nos va a ayudar. A qué esperamos? Me preguntaría si realmente los profesionales queremos cambiar la situación. Queremos?
Un primer paso ha sido denunciar casos vergonzosos de ofertas de trabajo. Pero no nos podemos quedar ahí. Creo que la clave es profesionalizarnos todavía más, es decir, estar amparados bajo un mismo techo y con unas condiciones que no podemos ni pueden sobrepasar. Sólo así sobreviviremos.
Las empresas actúan como los niños pequeños, esto es, mientras no te quejes todo cuela. Y hasta ahora no nos hemos quejado, así que son ellas las que han ganado, pero también las que se han aprovechado de nosotros en estos momentos de crisis.
Y yo me pregunto: si nos encontramos en la sociedad de la información, de internet, de las redes sociales, de la comunicación...cómo es posible que seamos la segunda profesión con más paro? Basta de lamentos y actuemos.
El problema ja no és la austeritat, sinó la recessió.
Segons l'últim informe que s'ha realitzat sobre la situació econòmica a Europa, el problema no és l'austeritat sinó la recessió. Això significa que per molts retalls que es facen no es podrà pagar el deute que es té si no es creix, i ara no s'està creixent.
La gran preocupació és el fet de veure com els governs dels principals països europeus, entre ells el d'Espanya, només s'estan dedicant a ser austers, a retallar, però no fan la feina al complet perquè no aposten per mesures de creixement, o almenys jo no les estic escoltant.
Pel que fa a Espanya, el problema encara és més greu degut al tipus d'economia que té o que ha tingut, basada fonamentalment en la construcció. Quan aquesta activitat s'ha vist sorpresa per la crisi, les dades d'atur han augmentat de manera important, amb unes dades vergonyoses.
El govern de Zapatero no ha sigut capaç de fer front a la situació i per això ha patit una derrota històrica. Durant els últims mesos els socialistes s'han dedicat a retallar per intentar baixar el dèficit, però s'han oblidat de les mesures dedicades a crear llocs de treball per a créixer, mesures que puguen aportar la confiança necessària per eixir de la crisi el més ràpidament possible. Perquè, no ens oblidem, aquesta crisi és, sobretot, una crisi de confiança, i Espanya no la té en aquests moments.
Ara bé, el problema s'agreja des del moment que el pròxim President del Govern, Mariano Rajoy, no ha aportat la tranquil.litat que alguns esperaven perquè a hores d'ara no se sap què farà en termes econòmics. Seguirà amb l'austeritat, amb els retalls? Apostarà per polítiques de creixement que suposen la creació de llocs de treball? Quins tipus de contractes de treball serien i com es creixeria? De moment, Rajoy ni està ni se l'espera, malgrat la pressió que està rebent dels empresaris i dels mercats.
Per al ciutadà, veure que cada dia està perdent més drets, que les coses li costen més econòmicament (augment de serveis, retallada en el seu sou...) o que no té l'esperança per trobar ara una feina, no pot entendre que els polítics no facen tots els esforços per crear eixe clima de confiança mitjançant el creixement. O és que per molt que es vulga, depens massa d'Europa? Tal vegada no va ser una bona idea entrar en la unitat monetària amb l'euro.
La gran preocupació és el fet de veure com els governs dels principals països europeus, entre ells el d'Espanya, només s'estan dedicant a ser austers, a retallar, però no fan la feina al complet perquè no aposten per mesures de creixement, o almenys jo no les estic escoltant.
Pel que fa a Espanya, el problema encara és més greu degut al tipus d'economia que té o que ha tingut, basada fonamentalment en la construcció. Quan aquesta activitat s'ha vist sorpresa per la crisi, les dades d'atur han augmentat de manera important, amb unes dades vergonyoses.
El govern de Zapatero no ha sigut capaç de fer front a la situació i per això ha patit una derrota històrica. Durant els últims mesos els socialistes s'han dedicat a retallar per intentar baixar el dèficit, però s'han oblidat de les mesures dedicades a crear llocs de treball per a créixer, mesures que puguen aportar la confiança necessària per eixir de la crisi el més ràpidament possible. Perquè, no ens oblidem, aquesta crisi és, sobretot, una crisi de confiança, i Espanya no la té en aquests moments.
Ara bé, el problema s'agreja des del moment que el pròxim President del Govern, Mariano Rajoy, no ha aportat la tranquil.litat que alguns esperaven perquè a hores d'ara no se sap què farà en termes econòmics. Seguirà amb l'austeritat, amb els retalls? Apostarà per polítiques de creixement que suposen la creació de llocs de treball? Quins tipus de contractes de treball serien i com es creixeria? De moment, Rajoy ni està ni se l'espera, malgrat la pressió que està rebent dels empresaris i dels mercats.
Per al ciutadà, veure que cada dia està perdent més drets, que les coses li costen més econòmicament (augment de serveis, retallada en el seu sou...) o que no té l'esperança per trobar ara una feina, no pot entendre que els polítics no facen tots els esforços per crear eixe clima de confiança mitjançant el creixement. O és que per molt que es vulga, depens massa d'Europa? Tal vegada no va ser una bona idea entrar en la unitat monetària amb l'euro.
Weezer: o te gustan, o los odias.
Si tuviera un grupo de música me gustaría parecerme a Weezer porque así siempre crearía controversia sobre lo que hago. En el caso de los californianos esto ocurre. Han tenido la suerte (o no) de crear debates alrededor de los álbumes que sacan, hasta llegar a la conclusión de que no existe un término medio con ellos: o te gustan, o los odias.
Desde 1992 los componentes de Weezer han sido capaces de convertir en hit una canción de cada álbum. Eso sí, siempre al lado de canciones perfectamente prescindibles.
Su último LP se llama Hurley y apareció durante este año 2011. La canción que más me gusta es "Memories" y aquí os la dejo.
Desde 1992 los componentes de Weezer han sido capaces de convertir en hit una canción de cada álbum. Eso sí, siempre al lado de canciones perfectamente prescindibles.
Su último LP se llama Hurley y apareció durante este año 2011. La canción que más me gusta es "Memories" y aquí os la dejo.
Els polítics i el poder econòmic són com un matrimoni interessat
Jo diria que és molt preocupant veure al poder polític i econòmic de la mà, ben junts i sense separar-se en cap moment. Seria com un matrimoni interessat que fa oïts sords quan hi ha coses que els pot afectar de l'altre i ho deixen córrer pel bé dels dos.
El fet que determinades entitats bancàries hagen estat controlades per persones posades a dit pels partits polítics majoritaris és un exemple del que estic comentant. Per a la gent és difícil d'entendre que persones com José Luis Olivas, president de la Generalitat Valenciana entre Eduardo Zaplana i Francisco Camps, siguen els presidents d'entitats com el Banc de València.
El més preocupant, però, és la gestió que fan i han fet aquests personatges. La CAM, Bancaixa i el Banc de València han sigut intervenguts, estan a punt de ser-ho o han hagut de formar part d'un grup més gran per sobreviure. Per tant podríem dir que els fets demostren la ineptitud de persones que són polítiques però no expertes en la matèria.
Malauradament aquesta situació ens ho trobem en altres molts llocs, sobretot en l'Administració Pública. Directors de televisions i ràdios que mai no han treballat en eixos mitjans, consellers d'administració que no han estat mai relacionats amb la professió i el lloc que representen (cas de RTVV), directors de parcs públics sense ser experts en el tema...
S'ha creat un sistema de clientelisme propi de països subdesenvolupats on el que importa no és la professionalitat de les persones, més bé si eres amic, si em dones una palmadeta a l'espatlla o si fas mèrit per altres qüestions que no siga la feina. Amb aquesta situació, difícilment un país pot tirar endavant.
http://www.levante-emv.com/economia/2011/11/10/impagos-llevaron-banco-2010-asumir-doble-inmuebles/855451.html
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20110730/54193738640/la-quiebra-de-la-cam.html
El fet que determinades entitats bancàries hagen estat controlades per persones posades a dit pels partits polítics majoritaris és un exemple del que estic comentant. Per a la gent és difícil d'entendre que persones com José Luis Olivas, president de la Generalitat Valenciana entre Eduardo Zaplana i Francisco Camps, siguen els presidents d'entitats com el Banc de València.
El més preocupant, però, és la gestió que fan i han fet aquests personatges. La CAM, Bancaixa i el Banc de València han sigut intervenguts, estan a punt de ser-ho o han hagut de formar part d'un grup més gran per sobreviure. Per tant podríem dir que els fets demostren la ineptitud de persones que són polítiques però no expertes en la matèria.
Malauradament aquesta situació ens ho trobem en altres molts llocs, sobretot en l'Administració Pública. Directors de televisions i ràdios que mai no han treballat en eixos mitjans, consellers d'administració que no han estat mai relacionats amb la professió i el lloc que representen (cas de RTVV), directors de parcs públics sense ser experts en el tema...
S'ha creat un sistema de clientelisme propi de països subdesenvolupats on el que importa no és la professionalitat de les persones, més bé si eres amic, si em dones una palmadeta a l'espatlla o si fas mèrit per altres qüestions que no siga la feina. Amb aquesta situació, difícilment un país pot tirar endavant.
http://www.levante-emv.com/economia/2011/11/10/impagos-llevaron-banco-2010-asumir-doble-inmuebles/855451.html
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20110730/54193738640/la-quiebra-de-la-cam.html
La separación de Hoggboy, grupo de rock en estado puro
Ya hablé de Hoggboy cuando destaqué a Black Rebel Motorcycle Club. Ahora me quiero centrar en este grupo que se separó en el año 2005 tras tres años de existencia y dos álbumes y tres singles. Una lástima para los amantes de la guitarra sucia y del rock más puro.
Irrumpieron con fuerza en el 2002 con el LP Or 8?, pero los de Sheffield no aguantaron mucho tiempo juntos. Durante su corta vida Hoggboy se dejó ver por España en festivales como el Wintercase del año 2003.
Os dejo con Upside Down, una de las canciones de su álbum de debut Or 8?, y con la voz inconfundible de Tom Hogg. Las guitarras al poder!
Irrumpieron con fuerza en el 2002 con el LP Or 8?, pero los de Sheffield no aguantaron mucho tiempo juntos. Durante su corta vida Hoggboy se dejó ver por España en festivales como el Wintercase del año 2003.
Os dejo con Upside Down, una de las canciones de su álbum de debut Or 8?, y con la voz inconfundible de Tom Hogg. Las guitarras al poder!
Hacia una democracia participativa
Visto lo visto, parece ser que la democracia representativa está caduca. Los políticos no han sabido desarrollarla en plenitud, precisamente porque la palabra "representativa" no existe o no se la creen los ciudadanos.
A estas alturas es difícil de entender que los partidos sigan dando la espalda a lo que reclama la sociedad, esto es, un paso hacia una democracia participativa en la que puedan formar parte de las decisiones que les afecta día a día. La conclusión es que la democracia no es o no debería ser solamente ir a votar cada 4 años, tiene que ser algo más, un sistema que permita la participación.
Tras el estallido del 15-M la clase política sigue sin reaccionar. La pregunta es si no lo hacen porque no les interesa o porque no están capacitados para reconocer que estamos ante un nuevo tiempo en el que ellos también se tienen que reciclar.
Sin embargo, una vez iniciada la campaña electoral, los partidos siguen a lo suyo. Un ejemplo es la utilización que hacen de las redes sociales como un medio de propaganda pero sin buscar el feedback con el ciudadano. ¿Es eso democracia?
Muchos de los políticos no son conscientes de los problemas reales de las personas, no preguntan, no escuchan, no conviven, y eso se traslada a sus programas electorales.
Con esto no me gustaría etiquetar a todos los políticos, aunque muchos de ellos siguen sin hacer frente a la situación, entre otras cosas porque el bipartidismo está claramente extendido y es difícil de romper.
Desde que Rodríguez Zapatero convocó el adelanto electoral, todas las voces se encaminan hacia una mayoria aplastante del PP. Sin embargo, pienso lo mismo que Juan José Millás cuando afirma que puede haber espacio para la sorpresa, no para que gane el PSOE, sino para que el Congreso pueda ser más plural, con formaciones políticas que sí que se creen esa democracia más directa, más participativa. Lo sabremos en dos semanas.
A estas alturas es difícil de entender que los partidos sigan dando la espalda a lo que reclama la sociedad, esto es, un paso hacia una democracia participativa en la que puedan formar parte de las decisiones que les afecta día a día. La conclusión es que la democracia no es o no debería ser solamente ir a votar cada 4 años, tiene que ser algo más, un sistema que permita la participación.
Tras el estallido del 15-M la clase política sigue sin reaccionar. La pregunta es si no lo hacen porque no les interesa o porque no están capacitados para reconocer que estamos ante un nuevo tiempo en el que ellos también se tienen que reciclar.
Sin embargo, una vez iniciada la campaña electoral, los partidos siguen a lo suyo. Un ejemplo es la utilización que hacen de las redes sociales como un medio de propaganda pero sin buscar el feedback con el ciudadano. ¿Es eso democracia?
Muchos de los políticos no son conscientes de los problemas reales de las personas, no preguntan, no escuchan, no conviven, y eso se traslada a sus programas electorales.
Con esto no me gustaría etiquetar a todos los políticos, aunque muchos de ellos siguen sin hacer frente a la situación, entre otras cosas porque el bipartidismo está claramente extendido y es difícil de romper.
Desde que Rodríguez Zapatero convocó el adelanto electoral, todas las voces se encaminan hacia una mayoria aplastante del PP. Sin embargo, pienso lo mismo que Juan José Millás cuando afirma que puede haber espacio para la sorpresa, no para que gane el PSOE, sino para que el Congreso pueda ser más plural, con formaciones políticas que sí que se creen esa democracia más directa, más participativa. Lo sabremos en dos semanas.
Recuerdo cuando iba al colegio y al instituto que nos poníamos etiquetas: "tú eres punk y tú mode, y aquél es rockabilly". Me hacía gracia porque todo tenía que ver con la música. Al fin y al cabo, aunque no lo queramos reconocer, nos rodeamos de música día a día. En aquél momento no sabía qué etiqueta escoger porque igual escuchaba a The Ramones que a U2.
Lo cierto es que a pesar de que este tipo de grupos no estén ahora mismo en mi pensamiento, me alegro cuando me encuentro a algún grupo que te recuerda tu juventud. Es el caso de los ingleses Mirrors. No los conocía y me los recomendaron. La primera canción que escuché fue "Ways To An End" y me sedujeron. Al mismo tiempo reaccioné con la siguiente frase: "si se parecen a Depeche Mode, sobretodo aquél 101 memorable". Pues eso, os dejo con esta canción por si opináis lo mismo.
Lo cierto es que a pesar de que este tipo de grupos no estén ahora mismo en mi pensamiento, me alegro cuando me encuentro a algún grupo que te recuerda tu juventud. Es el caso de los ingleses Mirrors. No los conocía y me los recomendaron. La primera canción que escuché fue "Ways To An End" y me sedujeron. Al mismo tiempo reaccioné con la siguiente frase: "si se parecen a Depeche Mode, sobretodo aquél 101 memorable". Pues eso, os dejo con esta canción por si opináis lo mismo.
La democracia mal entendida
Sé que es injusto generalizar, pero lo haré. Los partidos políticos se llenan la boca de democracia cuando hablan, sobretodo en tiempos de campaña electoral. Sin embargo contribuyen día a día a debilitarla.
El poder político ha sido capaz de contribuir para que el sistema capitalista se vaya comiendo día a día el llamado estado de bienestar. Lo hace con decisiones que siempre acaban por beneficiar al que más tiene.
En momentos como los actuales es difícil de explicar que la UE, y en su momento España, quiera reforzar el sistema bancario, si ese dinero no llega a manos de las personas y de las empresas.
El ciudadano/a tampoco puede entender que una democracia sólo consista en depositar su voto si después no se le escucha o no se le quiere escuchar (o no conviene escucharle). La decisión de Grecia de realizar un referéndum sobre las ayudas que va a recibir de la UE ha caído como una losa entre los dirigentes de los diferentes países. Un ejemplo más de que Angela Merkel o Nicolas Sarkozy entienden la democracia a su manera.
El candidato socialista Alfredo Pérez Rubalcaba también afirmó que la decisión de Grecia de hacer un referéndum era una mala noticia, mientras que el PP dice que el euro necesita estabilidad. ¿Y qué necesitan los ciudadanos/as? ¿Se les ha preguntado? ¿Por qué tienen tanto miedo a que opinen los griegos y las griegas? ¿Es más importante que Grecia esté en el euro sí o sí que lo que puedan decir sus ciudadanos?
El ejemplo del referéndum griego es un buen ejemplo para medir la situación actual de la democracia. A los políticos no les interesa que haya una democracia más directa, más participativa, a pesar de que tratan de tener en sus programas electorales algunas de las ideas que aparecieron en el movimiento 15-M. Se trataría, más o menos, de que deposites tu voto pero luego te calles. Eso sí, algunos ya no quieren que sea así y la política tendrá que regenerarse.
El poder político ha sido capaz de contribuir para que el sistema capitalista se vaya comiendo día a día el llamado estado de bienestar. Lo hace con decisiones que siempre acaban por beneficiar al que más tiene.
En momentos como los actuales es difícil de explicar que la UE, y en su momento España, quiera reforzar el sistema bancario, si ese dinero no llega a manos de las personas y de las empresas.
El ciudadano/a tampoco puede entender que una democracia sólo consista en depositar su voto si después no se le escucha o no se le quiere escuchar (o no conviene escucharle). La decisión de Grecia de realizar un referéndum sobre las ayudas que va a recibir de la UE ha caído como una losa entre los dirigentes de los diferentes países. Un ejemplo más de que Angela Merkel o Nicolas Sarkozy entienden la democracia a su manera.
El candidato socialista Alfredo Pérez Rubalcaba también afirmó que la decisión de Grecia de hacer un referéndum era una mala noticia, mientras que el PP dice que el euro necesita estabilidad. ¿Y qué necesitan los ciudadanos/as? ¿Se les ha preguntado? ¿Por qué tienen tanto miedo a que opinen los griegos y las griegas? ¿Es más importante que Grecia esté en el euro sí o sí que lo que puedan decir sus ciudadanos?
El ejemplo del referéndum griego es un buen ejemplo para medir la situación actual de la democracia. A los políticos no les interesa que haya una democracia más directa, más participativa, a pesar de que tratan de tener en sus programas electorales algunas de las ideas que aparecieron en el movimiento 15-M. Se trataría, más o menos, de que deposites tu voto pero luego te calles. Eso sí, algunos ya no quieren que sea así y la política tendrá que regenerarse.
La Conferencia Episcopal pide el voto para el PP
Parece ser que todos quieren participar en la campaña electoral, también la Conferencia Episcopal. La semana pasada su secretario, Juan Antonio Martínez Camino, habló una vez más de la postura de su organización con respecto al aborto y al matrimonio homosexual, claramente en contra.
Lo más curioso del caso es que, según Martínez Camino, ellos hacían esta declaración sin querer decir a la sociedad a quién tenían que votar.
Me resultó gracioso escucharlo porque, en realidad, sí que están pidiendo el voto por un determinado partido, el PP. Mariano Rajoy ya ha afirmado que revisará la ley del aborto.
Mi pregunta es la siguiente. ¿Es justo que la Conferencia Episcopal salga a pedir el voto por el PP? ¿Están legitimados para ello? ¿Están en condición de dar consejos?
Cada vez que aparecen Martínez Camino y Rouco Varela recuerdo los sermones que dan los curas, sermones muchos de ellos que no entendía. Las únicas reflexiones que conseguían de mí eran del tipo "¿por qué dan consejos sobre cómo educar a los hijos si ellos no son padres?" o "¿por qué ser buena persona tiene que comportar ser buen cristiano"?
La Iglesia no se quita de encima la imagen tétrica que acompaña a personas como Martínez Camino o Rouco Varela, como tampoco quiere renovarse ni adaptarse a los nuevos tiempos. ¿Cómo se puede entender que la Conferencia Episcopal haga una campaña en contra del matrimonio homosexual si, además, no se casan por la Iglesia? ¿Qué más les da? ¿No se trata de garantizar unos derechos que hasta ahora no existían? ¿La Iglesia no debería estar a favor de que el mayor número de personas tengas sus derechos reconocidos?
Sobre el tema del aborto podríamos hacer las mismas preguntas, si realmente con la ley que se aprobó durante esta legislatura es buena para garantizar derechos y para no causar traumas que pueden ser para toda la vida.
Digamos que la Conferencia Episcopal ha dejado claro su voto. Si finalmente gana Rajoy, ¿saldrán con la misma asiduidad en rueda de prensa para intentar darnos consejos de cómo vivir o cómo comportarnos?
Lo más curioso del caso es que, según Martínez Camino, ellos hacían esta declaración sin querer decir a la sociedad a quién tenían que votar.
Me resultó gracioso escucharlo porque, en realidad, sí que están pidiendo el voto por un determinado partido, el PP. Mariano Rajoy ya ha afirmado que revisará la ley del aborto.
Mi pregunta es la siguiente. ¿Es justo que la Conferencia Episcopal salga a pedir el voto por el PP? ¿Están legitimados para ello? ¿Están en condición de dar consejos?
Cada vez que aparecen Martínez Camino y Rouco Varela recuerdo los sermones que dan los curas, sermones muchos de ellos que no entendía. Las únicas reflexiones que conseguían de mí eran del tipo "¿por qué dan consejos sobre cómo educar a los hijos si ellos no son padres?" o "¿por qué ser buena persona tiene que comportar ser buen cristiano"?
La Iglesia no se quita de encima la imagen tétrica que acompaña a personas como Martínez Camino o Rouco Varela, como tampoco quiere renovarse ni adaptarse a los nuevos tiempos. ¿Cómo se puede entender que la Conferencia Episcopal haga una campaña en contra del matrimonio homosexual si, además, no se casan por la Iglesia? ¿Qué más les da? ¿No se trata de garantizar unos derechos que hasta ahora no existían? ¿La Iglesia no debería estar a favor de que el mayor número de personas tengas sus derechos reconocidos?
Sobre el tema del aborto podríamos hacer las mismas preguntas, si realmente con la ley que se aprobó durante esta legislatura es buena para garantizar derechos y para no causar traumas que pueden ser para toda la vida.
Digamos que la Conferencia Episcopal ha dejado claro su voto. Si finalmente gana Rajoy, ¿saldrán con la misma asiduidad en rueda de prensa para intentar darnos consejos de cómo vivir o cómo comportarnos?
Los empresarios vuelven a salir del armario
¿Cuántas veces hemos oído decir a los empresarios que ahora, en época de crisis, los trabajadores tienen que solidarizarse con la situación, entender lo mal que lo están pasando las empresas, sacrificarse si hace falta para mantener el trabajo o no quejarse por si bajan los sueldos a pesar de mantener las mismas horas?
Se trata de una argumentación muy general, pero en todo caso, sea cuando hay crisis o cuando es época de bonanza, el empresario/a siempre tiene la sartén por el mango y es el trabajador/a el que tiene que ir a remolque de las principales decisiones.
Una pregunta que me he hecho durante mucho tiempo, sobretodo ahora que se exige a los trabajadores ese sacrificio, es si durante el tiempo que las empresas han vivido momentos buenos ha repercutido positivamente en ellos, es decir, si el trabajador/a también ha salido beneficiado.
La respuesta de algunos será que sí, porque si hay trabajo hay trabajadores y, por tanto, es bueno para ellos. Pero yo voy más allá. ¿Es justo que el trabajador tenga que sacrificarse durante la crisis si cuando la cosa va bien siguen teniendo o el mismo salario o aumentado de manera vergonzosa?
Otras personas podrán decirme que quien arriesga es el empresario/a. Efectivamente, arriesga. Pero sin los trabajadores no podrían hacer nada.
Otra pregunta que me planteo es la siguiente: ¿es aceptable que los empresarios quieran entrar en el debate electoral? La CEOE propuso ayer algunos puntos para que se tengan en consideración. Con sus ideas, quieren abaratar el despido improcedente y procedente y apuestan por el copago en sanidad y justicia. ¿Creen que con esos objetivos se solucionará el tema del paro? Una vez más, quien sale perdiendo es el trabajador/a.
Uno de los argumentos más criticables que explicó ayer Joan Rosell, presidente de la CEOE, fue que si se abarata el despido se facilita la contratación. ¿No creéis que es una contradicción?
Me gustaría preguntar a los empresarios si la clave no es fomentar la competitividad sin quitar derechos a los trabajadores. Decirles si lo importante es buscar fórmulas para ser competitivo a través de la formación. A todo esto, estoy interesado en saber qué ideas de la CEOE se apropiarán el PP y el PSOE.
Se trata de una argumentación muy general, pero en todo caso, sea cuando hay crisis o cuando es época de bonanza, el empresario/a siempre tiene la sartén por el mango y es el trabajador/a el que tiene que ir a remolque de las principales decisiones.
Una pregunta que me he hecho durante mucho tiempo, sobretodo ahora que se exige a los trabajadores ese sacrificio, es si durante el tiempo que las empresas han vivido momentos buenos ha repercutido positivamente en ellos, es decir, si el trabajador/a también ha salido beneficiado.
La respuesta de algunos será que sí, porque si hay trabajo hay trabajadores y, por tanto, es bueno para ellos. Pero yo voy más allá. ¿Es justo que el trabajador tenga que sacrificarse durante la crisis si cuando la cosa va bien siguen teniendo o el mismo salario o aumentado de manera vergonzosa?
Otras personas podrán decirme que quien arriesga es el empresario/a. Efectivamente, arriesga. Pero sin los trabajadores no podrían hacer nada.
Otra pregunta que me planteo es la siguiente: ¿es aceptable que los empresarios quieran entrar en el debate electoral? La CEOE propuso ayer algunos puntos para que se tengan en consideración. Con sus ideas, quieren abaratar el despido improcedente y procedente y apuestan por el copago en sanidad y justicia. ¿Creen que con esos objetivos se solucionará el tema del paro? Una vez más, quien sale perdiendo es el trabajador/a.
Uno de los argumentos más criticables que explicó ayer Joan Rosell, presidente de la CEOE, fue que si se abarata el despido se facilita la contratación. ¿No creéis que es una contradicción?
Me gustaría preguntar a los empresarios si la clave no es fomentar la competitividad sin quitar derechos a los trabajadores. Decirles si lo importante es buscar fórmulas para ser competitivo a través de la formación. A todo esto, estoy interesado en saber qué ideas de la CEOE se apropiarán el PP y el PSOE.
El fin de ETA. ¿Qué postura hay que tomar?
Hablar sobre ETA es delicado. Parece ser que la banda terrorista está derrotada y busca una salida digna a su situación. Desde Euskadi se habla de que ETA está dispuesta a dejar las armas y que ya está dando pasos decisivos para hacerlo.
Uno de ellos podría ser la Conferencia de San Sebastián que se celebró el pasado lunes con la presencia de mediadores internacionales, un acto que ha sido criticado por el PP y los medios de comunicación conservadores, y por el PSOE con su indiferencia.
Desde el punto de vista de las víctimas la conferencia es un insulto porque se llega a una serie de conclusiones en las que se puede entender que el conflicto era una guerra entre dos bandos, una guerra en el que los dos han matado. Yo prefiero verlo desde una perspectiva pragmática, es decir, pensar que es un paso positivo hacia el fin de la violencia de ETA. Creo, sinceramente, que lo ocurrido en la Conferencia de San Sebastián nunca puede restar, a pesar de que la intención de ETA y de la izquierda abertzale sea internacionalizar la situación y tratar de tener un final que en realidad no merece.
La situación que se le presenta al Estado Español es complicado. Se supone que ETA no depondrá las armas sin condiciones, sin querer conseguir algo a cambio. ¿Cuál debe ser la postura del Estado? ¿Decir que no, que la única solución es dejar las armas sin más y que suban al tren del juego democrático sin contraprestaciones? Sería lo ideal que así fuera, pero no creo que ETA, por muy derrotada que esté, se preste a dejar de matar sin más.
La otra posición sería la de hablar con la cúpula etarra, sentarse a negociar. ¿Sería entendible por las víctimas y por la sociedad? Podríamos hablar de que este escaparate no sería "políticamente correcto", pero yo me pregunto: si fuera la única solución posible, ¿no sería lo más lógico que se negociara si eso supone que ya no van a haber más muertes? De nuevo, vuelvo a ser pragmático en un tema tan delicado y comprometido. Las víctimas pueden no entenderlo, pero si de lo que se trata es de acabar con el terrorismo de ETA y la única vía posible es la de negociar.
Claro está que para negociar primero tienes que escuchar qué se propone y qué se quiere. Podría ser injusto acabar así, tener que negociar con alguien que sólo se ha dedicado a matar para conseguir sus objetivos, que no se trata de una guerra con dos bandos que están matando. Pero si con la negociación se consigue acabar con ETA, ¿no creéis que valdría la pena hacerlo?
Por otro lado, durante todos estos días he echado en falta la presencia de algún o alguna periodista vasca en las tertulias de los medios nacionales. Me hubiese gustado conocer la visión de alguien que siga el día a día de la situación de Euskadi y de ETA, y no sólo tener que escuchar a periodistas que todos los días hablan y hablan de todo pero sin tener la especialidad de nada. Ese es otro de los males del periodismo.
Uno de ellos podría ser la Conferencia de San Sebastián que se celebró el pasado lunes con la presencia de mediadores internacionales, un acto que ha sido criticado por el PP y los medios de comunicación conservadores, y por el PSOE con su indiferencia.
Desde el punto de vista de las víctimas la conferencia es un insulto porque se llega a una serie de conclusiones en las que se puede entender que el conflicto era una guerra entre dos bandos, una guerra en el que los dos han matado. Yo prefiero verlo desde una perspectiva pragmática, es decir, pensar que es un paso positivo hacia el fin de la violencia de ETA. Creo, sinceramente, que lo ocurrido en la Conferencia de San Sebastián nunca puede restar, a pesar de que la intención de ETA y de la izquierda abertzale sea internacionalizar la situación y tratar de tener un final que en realidad no merece.
La situación que se le presenta al Estado Español es complicado. Se supone que ETA no depondrá las armas sin condiciones, sin querer conseguir algo a cambio. ¿Cuál debe ser la postura del Estado? ¿Decir que no, que la única solución es dejar las armas sin más y que suban al tren del juego democrático sin contraprestaciones? Sería lo ideal que así fuera, pero no creo que ETA, por muy derrotada que esté, se preste a dejar de matar sin más.
La otra posición sería la de hablar con la cúpula etarra, sentarse a negociar. ¿Sería entendible por las víctimas y por la sociedad? Podríamos hablar de que este escaparate no sería "políticamente correcto", pero yo me pregunto: si fuera la única solución posible, ¿no sería lo más lógico que se negociara si eso supone que ya no van a haber más muertes? De nuevo, vuelvo a ser pragmático en un tema tan delicado y comprometido. Las víctimas pueden no entenderlo, pero si de lo que se trata es de acabar con el terrorismo de ETA y la única vía posible es la de negociar.
Claro está que para negociar primero tienes que escuchar qué se propone y qué se quiere. Podría ser injusto acabar así, tener que negociar con alguien que sólo se ha dedicado a matar para conseguir sus objetivos, que no se trata de una guerra con dos bandos que están matando. Pero si con la negociación se consigue acabar con ETA, ¿no creéis que valdría la pena hacerlo?
Por otro lado, durante todos estos días he echado en falta la presencia de algún o alguna periodista vasca en las tertulias de los medios nacionales. Me hubiese gustado conocer la visión de alguien que siga el día a día de la situación de Euskadi y de ETA, y no sólo tener que escuchar a periodistas que todos los días hablan y hablan de todo pero sin tener la especialidad de nada. Ese es otro de los males del periodismo.
Mentrestant jo critique
Mentre Rita Barberà s'enfada perquè les elèctriques li reclamen que pague,l'alcaldessa de València fa tots els esforços necessaris perquè la final de la Copa Davis es dispute al cap i casal, amb les despeses que això comporta. Alfonso Rus s'ha posat les mans al cap després d'escoltar l'increment de la taxa de fem de l'EMTRE i els sous dels seus directius i d'alguns treballadors.
Mentre Lola Johnson diu que la dimissió de Camps no es va donar en directe per qüestions tècniques (crec que deuria anar a parlar amb els periodistes que estaven eixe dia alli), Canal 9 continua manipulant gràcies al beneplàcit del govern d'Alberto Fabra.
Mentre el Conseller d'Hisenda, José Manuel Vela, reconeix a Intersindical que si per ell fóra es carregaria "els grans events" perquè no són rentables, el Consell afirma que el GP de Fòrmula es mantindrà fins al 2014 i amb possibilitats d'ampliar-lo per més anys.
Mentre Alfonso Rus actua com a cacic en la Diputació de València quan diu que llevarà el sou als membres de l'oposició que es reafirmen en l'opinió que s'han de suprimir les diputacions, el també alcalde de Xàtiva es posa les mans al cap per l'augment de la taxa del fem de l'EMTRE i del sou dels directius i de certs treballadors d'eixa empresa.
A tot això, Alberto Fabra vol fer un retall del pressupost i ha assegurat que no tocarà les qüestions relacionades amb sanitat, educació o polítiques socials. El President de la Generalitat sembla oblidar-se que José Císcar s'ha cansat de dir que es prestarà sòl públic per a fer centres concertats. I també s'oblida que les polítiques socials pràcticament no les apliquen si tenim en compte algunes dades, com ara que no desenvolupen com cal la llei de dependència o deuen diners a centres de discapacitats psíquics. Això sí que és un drama i una preocupació. Mentrestant, el molt honorable continuarà enxufant gent del seu entorn i seguirà fent literatura. A hores d'ara, res del que ha promés ha cumplit. I els dies passen molt de pressa senyor Fabra.
Mentre Lola Johnson diu que la dimissió de Camps no es va donar en directe per qüestions tècniques (crec que deuria anar a parlar amb els periodistes que estaven eixe dia alli), Canal 9 continua manipulant gràcies al beneplàcit del govern d'Alberto Fabra.
Mentre el Conseller d'Hisenda, José Manuel Vela, reconeix a Intersindical que si per ell fóra es carregaria "els grans events" perquè no són rentables, el Consell afirma que el GP de Fòrmula es mantindrà fins al 2014 i amb possibilitats d'ampliar-lo per més anys.
Mentre Alfonso Rus actua com a cacic en la Diputació de València quan diu que llevarà el sou als membres de l'oposició que es reafirmen en l'opinió que s'han de suprimir les diputacions, el també alcalde de Xàtiva es posa les mans al cap per l'augment de la taxa del fem de l'EMTRE i del sou dels directius i de certs treballadors d'eixa empresa.
A tot això, Alberto Fabra vol fer un retall del pressupost i ha assegurat que no tocarà les qüestions relacionades amb sanitat, educació o polítiques socials. El President de la Generalitat sembla oblidar-se que José Císcar s'ha cansat de dir que es prestarà sòl públic per a fer centres concertats. I també s'oblida que les polítiques socials pràcticament no les apliquen si tenim en compte algunes dades, com ara que no desenvolupen com cal la llei de dependència o deuen diners a centres de discapacitats psíquics. Això sí que és un drama i una preocupació. Mentrestant, el molt honorable continuarà enxufant gent del seu entorn i seguirà fent literatura. A hores d'ara, res del que ha promés ha cumplit. I els dies passen molt de pressa senyor Fabra.
Rajoy está preparado para gobernar? Y Rubalcaba?
¿Qué le ha pasado a Mariano Rajoy de un tiempo a esta parte? En sus últimas intervenciones públicas, el candidato del PP ha sido más cauto a la hora de explicar sus propuestas económicas. ¿Tal vez ha visto las orejas al lobo ahora y no antes? ¿Tal vez es una estrategia electoral? ¿O se trata de un actitud defensiva por si tampoco es capaz de crear empleo y de solucionar el problema de la crisis económica en España?.
Bien es cierto que Rajoy tiene un doble trabajo. Por una parte convencer al electorado fluctuante para que le voten. Por otro lado desdecir lo que algunos de sus compañeros han afirmado en las últimas semanas. No es una novedad para el candidado popular, pero ahora que se acerca el 20N no debe hacerle mucha gracia gastar energía en desmentir afirmaciones como las de González Pons cuando dijo que el PP crearía 3'5 millones de puestos de trabajo.
Lo realmente preocupante en el caso de Mariano Rajoy es que sus explicaciones, sus declaraciones no llegan a ser nunca claras. Un ejemplo lo podríamos encontrar en su última intervención cuando un periodista le preguntó si mantendrá la congelación de las pensiones o el impuesto de patrimonio si gana. Su respuesta, vaga, abstracta como siempre, no aclaró nada. Sólo afirmó que dependerá de la situación de cada momento.
Por su parte, Alfredo Pérez Rubalcaba, el candidato socialista, ha trasladado a la población una serie de propuesta que pueden ser interesantes desde el punto de vista económico pero, si realmente cree que son necesarias, por qué no las ha promovido mientras ha estado en el Gobierno de Zapatero?
Podríamos decir que se tratan de políticos profesionales, entendido como aquellos o aquellas que son capaces de responderte aquello que no le has preguntado, de salirse por la tangente cuando es necesario y dejar al periodista sin contestación. Rubalcaba parece esforzarse más que Rajoy, pero es uno de los grandes vicios de una clase, la política, que se piensan que son eso, una clase, cuando simplemente son nuestros representantes.
Unos políticos que no dudan en apuntarse al carro del vencedor si es necesario. La pregunta que yo haría a Mariano Rajoy y a Pérez Rubalcaba es la siguiente: si el Consejo de Informativos de RTVE no se hubiese rebelado contra la idea del Consejo de Administración de controlar el sistema de edición de los informativos de la cadena pública, hubiesen salido a criticar la propuesta? Siempre todo a posteriori, como cuando se pone solución a un problema cuando este problema ya ha surgido.
Mientras tanto, seguiré creyendo que la población se desentenderá más de la política a medida que los políticos no quieran acercarse a ella.
Bien es cierto que Rajoy tiene un doble trabajo. Por una parte convencer al electorado fluctuante para que le voten. Por otro lado desdecir lo que algunos de sus compañeros han afirmado en las últimas semanas. No es una novedad para el candidado popular, pero ahora que se acerca el 20N no debe hacerle mucha gracia gastar energía en desmentir afirmaciones como las de González Pons cuando dijo que el PP crearía 3'5 millones de puestos de trabajo.
Lo realmente preocupante en el caso de Mariano Rajoy es que sus explicaciones, sus declaraciones no llegan a ser nunca claras. Un ejemplo lo podríamos encontrar en su última intervención cuando un periodista le preguntó si mantendrá la congelación de las pensiones o el impuesto de patrimonio si gana. Su respuesta, vaga, abstracta como siempre, no aclaró nada. Sólo afirmó que dependerá de la situación de cada momento.
Por su parte, Alfredo Pérez Rubalcaba, el candidato socialista, ha trasladado a la población una serie de propuesta que pueden ser interesantes desde el punto de vista económico pero, si realmente cree que son necesarias, por qué no las ha promovido mientras ha estado en el Gobierno de Zapatero?
Podríamos decir que se tratan de políticos profesionales, entendido como aquellos o aquellas que son capaces de responderte aquello que no le has preguntado, de salirse por la tangente cuando es necesario y dejar al periodista sin contestación. Rubalcaba parece esforzarse más que Rajoy, pero es uno de los grandes vicios de una clase, la política, que se piensan que son eso, una clase, cuando simplemente son nuestros representantes.
Unos políticos que no dudan en apuntarse al carro del vencedor si es necesario. La pregunta que yo haría a Mariano Rajoy y a Pérez Rubalcaba es la siguiente: si el Consejo de Informativos de RTVE no se hubiese rebelado contra la idea del Consejo de Administración de controlar el sistema de edición de los informativos de la cadena pública, hubiesen salido a criticar la propuesta? Siempre todo a posteriori, como cuando se pone solución a un problema cuando este problema ya ha surgido.
Mientras tanto, seguiré creyendo que la población se desentenderá más de la política a medida que los políticos no quieran acercarse a ella.
La incohèrencia del PP amb l'impost de patrimoni
La reinstauració de l'impost de patrimoni és una bona notícia per als qui creuen, com jo, que els qui més tenen han de pagar més. Com tot en aquesta vida, les persones necessiten crear discussions perquè no siga tan avorrit. Això és el que ha fet el PP, CiU i PNB, que es van abstindre ahir al Congrés dels Diputats.
Sembla sorprenent la postura del PP encapçalat per Mariano Rajoy. Aquest partit està en disposició de governar després del 20N però no se sap ben bé quina és la seua postura amb determinats temes, com ara l'impost de patrimoni. M'explique. Durant els dies i les setmanes abans de la votació, quan es va saber que el Govern de Zapatero volia reinstaurar aquest impost, de seguida van eixir els membres més destacats del Partit Popular per a dir que estava mal fet, que eixe impost no sol.luciona res i que perjudicaria a les classes mitjanes. La seua incoherència, per tant, és significativa si després han decidit abstindre's i no votar en contra.
És preocupant, al meu parer, que un dels arguments de Mariano Rajoy, González Pons, Dolores de Cospedal o Cristóbal Montoro siga que perjudicarà a la classe mitjana. No es pot entendre que diguen això si aquest impost es gravarà a aquells i a aquelles que tinguen un patrimoni a partir de 700.000 euros. Realment creuen que una persona de classe mitjana pot tindre un patrimoni com a mínim d'eixa quantitat? Coneixen la realitat de la societat espanyola? O, simplement, es tracta de dir la contrària perquè interessa a nivell electoral, és a dir, enfonsar encara més al rival per guanyar com siga?
Més sorprenent és que el Conseller d'Hisenda de la Generalitat Valenciana, el senyor José Manuel Vela, també utilitze eixe argument per dir que el Consell de Fabra no va a posar en marxa l'impost de patrimoni. Com pot dir això si tenim en compte algunes dades econòmiques que afecten al País Valencià? Com pot afirmar que eixe impost pot afectar a la classe mitjana valenciana si cada dia tenim males notícies relacionades amb desnonaments perquè no es poden pagar les hipoteques, amb ERO's a les empreses o amb el deute desorbitant en els comptes de la Generalitat?
Sembla ser que Alberto Fabra vol seguir el camí del seu amic Francisco Camps, és a dir, dir no a totes aquelles lleis que vinguen del govern espanyol mentre aquest siga socialista. Això sí, ahir Vela ja va reconèixer que necessiten la seua ajuda per tirar endavant.
Mentrestant, el President de la Generalitat fa la seua pensant-se que no ha eixit de l'armari. El nomenament de Núria Romeral, ex cap de premsa de Camps, com a nova directora de Ràdio 9 i el manteniment de López Jaraba com a director de RTVV és un símptoma que Fabra vol fer el mateix que feia el seu amic: controlar el mitjà públic de tots els valencians amb persones que treballen i han treballat pel bé del PP. Si la societat valenciana tinguera la capacitat de rebel.lar-se contra això, més d'una decisió dels polítics no aniria endavant.
Sembla sorprenent la postura del PP encapçalat per Mariano Rajoy. Aquest partit està en disposició de governar després del 20N però no se sap ben bé quina és la seua postura amb determinats temes, com ara l'impost de patrimoni. M'explique. Durant els dies i les setmanes abans de la votació, quan es va saber que el Govern de Zapatero volia reinstaurar aquest impost, de seguida van eixir els membres més destacats del Partit Popular per a dir que estava mal fet, que eixe impost no sol.luciona res i que perjudicaria a les classes mitjanes. La seua incoherència, per tant, és significativa si després han decidit abstindre's i no votar en contra.
És preocupant, al meu parer, que un dels arguments de Mariano Rajoy, González Pons, Dolores de Cospedal o Cristóbal Montoro siga que perjudicarà a la classe mitjana. No es pot entendre que diguen això si aquest impost es gravarà a aquells i a aquelles que tinguen un patrimoni a partir de 700.000 euros. Realment creuen que una persona de classe mitjana pot tindre un patrimoni com a mínim d'eixa quantitat? Coneixen la realitat de la societat espanyola? O, simplement, es tracta de dir la contrària perquè interessa a nivell electoral, és a dir, enfonsar encara més al rival per guanyar com siga?
Més sorprenent és que el Conseller d'Hisenda de la Generalitat Valenciana, el senyor José Manuel Vela, també utilitze eixe argument per dir que el Consell de Fabra no va a posar en marxa l'impost de patrimoni. Com pot dir això si tenim en compte algunes dades econòmiques que afecten al País Valencià? Com pot afirmar que eixe impost pot afectar a la classe mitjana valenciana si cada dia tenim males notícies relacionades amb desnonaments perquè no es poden pagar les hipoteques, amb ERO's a les empreses o amb el deute desorbitant en els comptes de la Generalitat?
Sembla ser que Alberto Fabra vol seguir el camí del seu amic Francisco Camps, és a dir, dir no a totes aquelles lleis que vinguen del govern espanyol mentre aquest siga socialista. Això sí, ahir Vela ja va reconèixer que necessiten la seua ajuda per tirar endavant.
Mentrestant, el President de la Generalitat fa la seua pensant-se que no ha eixit de l'armari. El nomenament de Núria Romeral, ex cap de premsa de Camps, com a nova directora de Ràdio 9 i el manteniment de López Jaraba com a director de RTVV és un símptoma que Fabra vol fer el mateix que feia el seu amic: controlar el mitjà públic de tots els valencians amb persones que treballen i han treballat pel bé del PP. Si la societat valenciana tinguera la capacitat de rebel.lar-se contra això, més d'una decisió dels polítics no aniria endavant.
Fabra és igual que Camps?
Tal vegada Alberto Fabra vulga apartar-se de l'ombra de Camps a l'hora d'intentar obrir-se camí dins del PP valencià i de cara a la societat. Les seues paraules durant el emps que porta com a President de la Generalitat podrien fer pensar que, efectivament, Fabra vol desmarcar-se. Però de les bones paraules als fets hi ha molt de tros.
En aquests moments, el senyor Fabra encara no ha donat ningun pas cap a allò que està disposat a realitzar. A hores d'ara no ha donat a l'oposició els contractes relacionats amb el cas Gürtel (s'ha compromés a fer-ho, però quan? Serà veritat?).
Parla constantment que és necessari que el govern valencia siga transparent, però ell ha permès que López Jaraba continue com a director de RTVV, amb la qual cosa suposa que Canal 9 i Ràdio 9 segueixen manipulant al servici del PP i del govern valencià.
No es cansa d'afirmar que l'educació és fonamental per al futur de la societat, però hi ha un retall encobert de professorat mentre es mantenen despeses vergonyoses com la Fòrmula 1, la quantitat d'assessors i enxufats i enxufades que hi ha a l'administració pública valenciana i les seues empreses (VAERSA,CIEGSA...)o ara l'intent de pujar el sou als caps de servei, persones de confiança.
L'argument que ha utilitzat i utilitza el PP quan es trauen aquestes qüestions és que això és fer demagògia. No serà més demagògic que un govern faça el que fa a consciència, quan sap de la situació econòmica per la qual està passant i quan no es fa responsable de res? Si seguírem l'actitud del Consell, seria molt fàcil ser polític: la culpa sempre la té l'altre i el deute que tenim no és cosa nostra.
La peresa que té el PP valencià per fer autocrítica contrasta amb les ganes de manar que existeixen dins del partit. Rita Barberà se sent sola des que Camps ha desaparegut; Rus vol la seua quota de poder i Fabra intenta quedar bé amb tots però fa la seua per darrere. Mentrestant el País Valencià continua a la cua de moltes coses.
En aquests moments, el senyor Fabra encara no ha donat ningun pas cap a allò que està disposat a realitzar. A hores d'ara no ha donat a l'oposició els contractes relacionats amb el cas Gürtel (s'ha compromés a fer-ho, però quan? Serà veritat?).
Parla constantment que és necessari que el govern valencia siga transparent, però ell ha permès que López Jaraba continue com a director de RTVV, amb la qual cosa suposa que Canal 9 i Ràdio 9 segueixen manipulant al servici del PP i del govern valencià.
No es cansa d'afirmar que l'educació és fonamental per al futur de la societat, però hi ha un retall encobert de professorat mentre es mantenen despeses vergonyoses com la Fòrmula 1, la quantitat d'assessors i enxufats i enxufades que hi ha a l'administració pública valenciana i les seues empreses (VAERSA,CIEGSA...)o ara l'intent de pujar el sou als caps de servei, persones de confiança.
L'argument que ha utilitzat i utilitza el PP quan es trauen aquestes qüestions és que això és fer demagògia. No serà més demagògic que un govern faça el que fa a consciència, quan sap de la situació econòmica per la qual està passant i quan no es fa responsable de res? Si seguírem l'actitud del Consell, seria molt fàcil ser polític: la culpa sempre la té l'altre i el deute que tenim no és cosa nostra.
La peresa que té el PP valencià per fer autocrítica contrasta amb les ganes de manar que existeixen dins del partit. Rita Barberà se sent sola des que Camps ha desaparegut; Rus vol la seua quota de poder i Fabra intenta quedar bé amb tots però fa la seua per darrere. Mentrestant el País Valencià continua a la cua de moltes coses.
Espanya encara està subdesenvolupada?
Durant aquest estiu he dit més d'una vegada que Espanya encara està subdesenvolupada en determinats aspectes que jo considere importants. Hi han hagut amics que m'han donat la raó, altres no m'han contestat, però han fet cara de no estar d'acord.
En el tema de la contractació i de buscar feina, te n'adones que encara queda molt perquè l'Estat espanyol es puga considerar un país avançat. En general, la gran majoria d'empreses es basen més en criteris personals que professionals. Tal vegada tinga a veure amb la mentalitat de la societat espanyola, auspiciada pels polítics, on el que importa és crear una xarxa d'amics, coneguts i panxacontents que en molts casos no estan capacitats per fer la feina encomanada (alguns sí, però he trobat pocs exemples en la meua experiència en el món del treball).
Un país com Espanya difícilment pot tirar endavant si la seua societat està més preocupada per pagar menys impostos que el seu veí, que l'objectiu siga pagar el menys possible a Hisenda. Quantes vegades hem escoltat comentaris del tipus "com pot ser que al meu amic li tornen tant i a mi no"? Ben cert és que açò ocorre perquè els espanyols no tenen mentalitat de "servei públic", com puga passar en països com Alemanya, Holanda o Suècia, i que els polítics espanyols tampoc no han contribuït perquè ocòrrega.
I un altre aspecte que no podem oblidar és que a Espanya els seus habitants viuen en una democràcia, sí, però de forma, no de fons. La reforma de la Constitució que han pactat PP i PSOE és un atac als drets dels espanyols, perquè se suposa que eixa Constitució és de tots i per a tots, i no s'ha consultat al poble per saber què vol. No entenen que els polítics són els representats de la societat, no d'ells mateixos. Aquests dos partits s'excusen afirmant que aquest tipus de reforma no necessita un referèndum, segons es marca en la Constitució. Jo els preguntaria: i perquè ho diga ho heu de fer? Preferiu això que no preguntar a la gent? També diuen que els mercats obliguen a realitzar eixa reforma i que no hi ha temps. No hi ha temps? Massa temps és el que hi ha hagut fins ara.
Un amic em va explicar l'altre dia que un conegut viu a Suïssa i que estava sorprés que alli es fes un referéndum per qualsevol cosa. Entenc la seua sorpresa, ací això no passa, però m'agradaria.
En el tema de la contractació i de buscar feina, te n'adones que encara queda molt perquè l'Estat espanyol es puga considerar un país avançat. En general, la gran majoria d'empreses es basen més en criteris personals que professionals. Tal vegada tinga a veure amb la mentalitat de la societat espanyola, auspiciada pels polítics, on el que importa és crear una xarxa d'amics, coneguts i panxacontents que en molts casos no estan capacitats per fer la feina encomanada (alguns sí, però he trobat pocs exemples en la meua experiència en el món del treball).
Un país com Espanya difícilment pot tirar endavant si la seua societat està més preocupada per pagar menys impostos que el seu veí, que l'objectiu siga pagar el menys possible a Hisenda. Quantes vegades hem escoltat comentaris del tipus "com pot ser que al meu amic li tornen tant i a mi no"? Ben cert és que açò ocorre perquè els espanyols no tenen mentalitat de "servei públic", com puga passar en països com Alemanya, Holanda o Suècia, i que els polítics espanyols tampoc no han contribuït perquè ocòrrega.
I un altre aspecte que no podem oblidar és que a Espanya els seus habitants viuen en una democràcia, sí, però de forma, no de fons. La reforma de la Constitució que han pactat PP i PSOE és un atac als drets dels espanyols, perquè se suposa que eixa Constitució és de tots i per a tots, i no s'ha consultat al poble per saber què vol. No entenen que els polítics són els representats de la societat, no d'ells mateixos. Aquests dos partits s'excusen afirmant que aquest tipus de reforma no necessita un referèndum, segons es marca en la Constitució. Jo els preguntaria: i perquè ho diga ho heu de fer? Preferiu això que no preguntar a la gent? També diuen que els mercats obliguen a realitzar eixa reforma i que no hi ha temps. No hi ha temps? Massa temps és el que hi ha hagut fins ara.
Un amic em va explicar l'altre dia que un conegut viu a Suïssa i que estava sorprés que alli es fes un referéndum per qualsevol cosa. Entenc la seua sorpresa, ací això no passa, però m'agradaria.
RTVV: l'ERE de la vergonya.
Com a ex treballador de Canal 9 intentaré ser el més objectiu possible però no sé si podré aconseguir-ho. El possible ERE a RTVV em va pillar a Istambul. La meua preocupació ja no és el número de gent, que també, més bé el criteri que van a seguir per deixar al carrer a uns i no a uns altres.
Després de 8 anys en la televisió de tots els valencians, no puc ser massa optimista. En RTVV no es prima la professionalitat, fer bé la teua feina. En la majoria de casos sempre s'han seguit criteris de ser amic o familiar d'algun polític de torn, ara del PP, o haver fet abans la teua feina per al partit en un altre lloc i ara et donen el regal de treballar en Canal 9 o Ràdio 9.
A mi em preocupen aquells treballadors que són uns grans professionals, que no s'han venut i que han intentat ser periodistes purs i durs, sense caure ni en el joc ni en la mediocritat. Ells i elles han sigut i són una "molèstia" per a la dictura zaplanista, campsista i ara fabrista, i em fa l'efecte que són el primer objectiu de l'ERE.
Tot i que ja s'han vist moltes barbaritats en RTVV, estic preparant-me per a un altre espectacle digne d'un país subdesenvolupat i cacic, quan aparega la llista dels qui se'n van al carrer i els qui es quedaran treballant. Em prepare per veure que seguiran els incompetents que han provocat una manipulació vergonyosa i un deute escandalós. També agafe aire per observar que també continuaran els "periodistes" que s'han venut i que han contribuït a eixa manipulació, que ho han fet per un sou i sense adonar-se'n (o sí) que li estan fent molt de mal a una professió que tant estime, que estan treballant alli per uns mèrits indignes per al periodisme i que no mereixen que se'ls diga periodistes.
Sé que alguns o algunes de vosaltres direu que sóc un radical, que si dic les veritats encara tindré més problemes per trobar una feina digna. Jo contestaria que si vaig estudiar periodisme era per tindre el privilegi de denunciar injustícies, de fer-ho amb dignitat i honradesa i que si treballar com a periodista ha de passar per dependre de persones com López Jaraba, Lola Johnson, Luis Redondo i els incompetents i patètics jefes que hi ha a RTVV, millor preferisc dedicar-me a una altra cosa amb el cap ben alt.
Després de 8 anys en la televisió de tots els valencians, no puc ser massa optimista. En RTVV no es prima la professionalitat, fer bé la teua feina. En la majoria de casos sempre s'han seguit criteris de ser amic o familiar d'algun polític de torn, ara del PP, o haver fet abans la teua feina per al partit en un altre lloc i ara et donen el regal de treballar en Canal 9 o Ràdio 9.
A mi em preocupen aquells treballadors que són uns grans professionals, que no s'han venut i que han intentat ser periodistes purs i durs, sense caure ni en el joc ni en la mediocritat. Ells i elles han sigut i són una "molèstia" per a la dictura zaplanista, campsista i ara fabrista, i em fa l'efecte que són el primer objectiu de l'ERE.
Tot i que ja s'han vist moltes barbaritats en RTVV, estic preparant-me per a un altre espectacle digne d'un país subdesenvolupat i cacic, quan aparega la llista dels qui se'n van al carrer i els qui es quedaran treballant. Em prepare per veure que seguiran els incompetents que han provocat una manipulació vergonyosa i un deute escandalós. També agafe aire per observar que també continuaran els "periodistes" que s'han venut i que han contribuït a eixa manipulació, que ho han fet per un sou i sense adonar-se'n (o sí) que li estan fent molt de mal a una professió que tant estime, que estan treballant alli per uns mèrits indignes per al periodisme i que no mereixen que se'ls diga periodistes.
Sé que alguns o algunes de vosaltres direu que sóc un radical, que si dic les veritats encara tindré més problemes per trobar una feina digna. Jo contestaria que si vaig estudiar periodisme era per tindre el privilegi de denunciar injustícies, de fer-ho amb dignitat i honradesa i que si treballar com a periodista ha de passar per dependre de persones com López Jaraba, Lola Johnson, Luis Redondo i els incompetents i patètics jefes que hi ha a RTVV, millor preferisc dedicar-me a una altra cosa amb el cap ben alt.
El PSPV, una mort anunciada
S´ha parlat i escrit molt aquests dies sobre el resultat de les eleccions al País Valencià. Les dues notícies més interessants, des del meu punt de vista, són la pèrdua de vots del PP (uns 70.000) i l'ascens de Compromís i EU. He llegit i escoltat que part d'eixe ascens de l'esquerra ve motivat pel bac del PSPV. Tal vegada siga així però, independentment dels anàlisis que es puguen fer, els resultats dels socialistes valencians no han sigut una sorpresa, almenys per a mi. El senyor Alarte i la seua directiva van voler donar la culpa, primerament, al fet que la marca PSOE està desgastada pel tema de la crisi. Les crítiques van aparèixer de seguida dins del seu partit i també entre la societat perquè Jorge Alarte no havia fet cap autocrítica.
Finalment l'ex alcalde d'Alaquàs va reconèixer que s'havien equivocat en la seua estratègia electoral i que ara calia fer esforços per millorar. La meua pregunta és: de segur que és només un error d'estratègia electoral? No serà que eixe partit necessita un canvi profund, d'estructura, d'idees i de projecte? Tal vegada una refundació?
La sensació que un té, i que també he escoltat entre companys de professió, és que el PSPV està molt còmode a l'oposició. No és possible que un grup parlamentari amb quasi 40 diputats (ara en tindrà 33) realitze menys feina que 4 membres del grup Compromís. La societat no vol això, vol que l'oposició treballe per intentar convéncer a la gent que ells són l'alternativa.
La falta d'autocrítica és un dels mals de la política, un dels elements que fa que la gent tinga desfecció cap els polítics. Eixa autocrítica, en el cas del PSPV, no significa dir que ens hem equivocat i ja està. Significa que un ha d'assumir les conseqüències dels horribles resultats electorals. En el cas d'Alarte per partida doble: ha encapçalat un projecte que ha estat fortament colpejat i és responsable de les llistes perquè va fer una depuració dins del partit i va col.locar els seus; totes eixes llistes també han fracassat. La seua eixida deuria ser la dimissió, però no ho farà. És molt fàcil quedar-se i estar assegut a l'hemicicle de Les Corts.
Finalment l'ex alcalde d'Alaquàs va reconèixer que s'havien equivocat en la seua estratègia electoral i que ara calia fer esforços per millorar. La meua pregunta és: de segur que és només un error d'estratègia electoral? No serà que eixe partit necessita un canvi profund, d'estructura, d'idees i de projecte? Tal vegada una refundació?
La sensació que un té, i que també he escoltat entre companys de professió, és que el PSPV està molt còmode a l'oposició. No és possible que un grup parlamentari amb quasi 40 diputats (ara en tindrà 33) realitze menys feina que 4 membres del grup Compromís. La societat no vol això, vol que l'oposició treballe per intentar convéncer a la gent que ells són l'alternativa.
La falta d'autocrítica és un dels mals de la política, un dels elements que fa que la gent tinga desfecció cap els polítics. Eixa autocrítica, en el cas del PSPV, no significa dir que ens hem equivocat i ja està. Significa que un ha d'assumir les conseqüències dels horribles resultats electorals. En el cas d'Alarte per partida doble: ha encapçalat un projecte que ha estat fortament colpejat i és responsable de les llistes perquè va fer una depuració dins del partit i va col.locar els seus; totes eixes llistes també han fracassat. La seua eixida deuria ser la dimissió, però no ho farà. És molt fàcil quedar-se i estar assegut a l'hemicicle de Les Corts.
Sobre Bildu
Esperaba un inicio de campaña electoral típico. La tradicional pegada de carteles y las sonrisas pertinentes de unos y otras darían inicio a dos semanas aburridas, en las que los partidos políticos sólo saben vender humo y poco más.
Pero la decisión del Tribunal Constitucional (TS) sobre Bildu ha trastocado los planes a más de uno/una. Tanto el PP como el PSOE estaban convencidos que el hecho que Bildu no se presentara a las elecciones podría ser positivo para sus resultados en las autonómicas y municipales porque, al fin y al cabo, de eso se trata, de sacar rédito electoral con el tema vasco.
Diría que la decisión del TS nos da la esperanza de creer que la justicia puede actuar de manera independiente si se lo propone. Con Bildu en las elecciones municipales de Euskadi se despejan dudas acerca de si el nacionalismo español es tan fuerte como lo pintan o si, en alguna ocasión, también pierde. En este caso ha perdido en favor de la democracia, porque creo que el tanto por ciento de vascos y vascas que se sienten representados por Bildu tienen derecho a eso, a votarles, como lo haremos nosotros y nosotras en otras zonas.
Algunos tertulianos y tertulianas y partidos como el PP ya han afirmado que con la decisión se está dando un paso atrás en la lucha contra el terrorismo. ¿No creéis que es un argumento cansino? ¿No es hora de decir basta y que dejen el tema de terrorismo como rédito electoral? A mí me importa hablar de la imposibilidad de que Francisco Camps quiera tener debates cara a cara, de la hipocresía de Esperanza Aguirre cuando dice que los imputados que hay en su lista lo son por chorradas, o de que se pueda acabar con la moda de ciertos partidos de no querer que se les pregunte en las ruedas de prensa.
Pero la decisión del Tribunal Constitucional (TS) sobre Bildu ha trastocado los planes a más de uno/una. Tanto el PP como el PSOE estaban convencidos que el hecho que Bildu no se presentara a las elecciones podría ser positivo para sus resultados en las autonómicas y municipales porque, al fin y al cabo, de eso se trata, de sacar rédito electoral con el tema vasco.
Diría que la decisión del TS nos da la esperanza de creer que la justicia puede actuar de manera independiente si se lo propone. Con Bildu en las elecciones municipales de Euskadi se despejan dudas acerca de si el nacionalismo español es tan fuerte como lo pintan o si, en alguna ocasión, también pierde. En este caso ha perdido en favor de la democracia, porque creo que el tanto por ciento de vascos y vascas que se sienten representados por Bildu tienen derecho a eso, a votarles, como lo haremos nosotros y nosotras en otras zonas.
Algunos tertulianos y tertulianas y partidos como el PP ya han afirmado que con la decisión se está dando un paso atrás en la lucha contra el terrorismo. ¿No creéis que es un argumento cansino? ¿No es hora de decir basta y que dejen el tema de terrorismo como rédito electoral? A mí me importa hablar de la imposibilidad de que Francisco Camps quiera tener debates cara a cara, de la hipocresía de Esperanza Aguirre cuando dice que los imputados que hay en su lista lo son por chorradas, o de que se pueda acabar con la moda de ciertos partidos de no querer que se les pregunte en las ruedas de prensa.
Gemma Amor es el primer síntoma de la derrota del PP valenciano en el 2015
Tal vez me llaméis iluso pero la decisión que ha tomado Gemma Amor de presentarse a la alcaldía de Benidorm por otro partido que no es el PP puede suponer el inicio de la derrota del PP valenciano en el año 2015.
Me podréis decir que la lucha interna entre zaplanistas/ripollistas y campsistas existe desde hace un tiempo y que, a pesar de ello, arrasarán en las próximas elecciones. Ahora bien, la gran diferencia es que, hasta ahora, nadie se había atrevido a romper del todo; la derecha valenciana ha permanecido prácticamente unida a pesar de las divergencias. Con Gemma Amor y otros ejemplos que también cabría resaltar -el ex alcalde de Calp, Morató y todos aquellos alcaldes y alcaldables ripollistas que se han posicionado en contra de Camps- la situación en el PP valenciano ha empeorado a pesar de sus mayorías absolutas.
Creo, sinceramente, que el 2011 será el punto más alto al cuál podrán llegar Camps y sus palmeros y que la erosión empezará a partir de ahora. Con Gemma Amor ha aparecido el primer síntoma grave. El siguiente problema será cuando Francisco Camps se siente en el banquillo. Por cierto, aunque no haría falta recordarlo, debo decir que el problema no son sólo los tres trajes, que también, sino lo que hay detrás de esos trajes. Lo comento por si vuelvo a escuchar que "això que et regalen tres tratges no és res".
Mientras tanto seguiré atento a la precampaña electoral.
Me podréis decir que la lucha interna entre zaplanistas/ripollistas y campsistas existe desde hace un tiempo y que, a pesar de ello, arrasarán en las próximas elecciones. Ahora bien, la gran diferencia es que, hasta ahora, nadie se había atrevido a romper del todo; la derecha valenciana ha permanecido prácticamente unida a pesar de las divergencias. Con Gemma Amor y otros ejemplos que también cabría resaltar -el ex alcalde de Calp, Morató y todos aquellos alcaldes y alcaldables ripollistas que se han posicionado en contra de Camps- la situación en el PP valenciano ha empeorado a pesar de sus mayorías absolutas.
Creo, sinceramente, que el 2011 será el punto más alto al cuál podrán llegar Camps y sus palmeros y que la erosión empezará a partir de ahora. Con Gemma Amor ha aparecido el primer síntoma grave. El siguiente problema será cuando Francisco Camps se siente en el banquillo. Por cierto, aunque no haría falta recordarlo, debo decir que el problema no son sólo los tres trajes, que también, sino lo que hay detrás de esos trajes. Lo comento por si vuelvo a escuchar que "això que et regalen tres tratges no és res".
Mientras tanto seguiré atento a la precampaña electoral.
Entre la música i l'actualitat: una bomba de rellotgeria
Mentre intente recomanar a la gran Maika Makovski, em venen idees que res tenen a veure amb la música. Cosa curiosa. Per una banda m'apareix la imatge de Bernie Ecclestone, perquè aquest matí he llegit que el magnat de la F1 cada any guanya més i més diners. Això em preocuparia menys si no fóra perquè part d'eixe benefici ha sigut i és gràcies al govern del senyor Camps. La política no existeix per provocar que el ric encara es faça més ric; s'ha d'entendre com una forma que tots siguen o intenten ser feliços els màxims dies possibles.
Quan desapareix la imatge tètrica d'Ecclestone torna a aparèixer la veu de Maika Makovski però, de seguida, una altra imatge m'incomoda: el jutge Garzón en la banqueta dels acusats. Sembla que hi ha gent que vol el món a l'inrevés, és a dir, que el jutge siga jutjat perquè vol aclarir què ha passat realment en el cas Gürtel. Diuen que eixe tipus d'escoltes estan fora de la llei. Fora de la llei? Eixes escoltes han demostrat el "negoci" que tenien certs personatges i és el jutge el qui ha de donar compte de la seua feina. Sense paraules.
Maika Makovski ve de nou als meus oïts. La coneguda com la PJ Harvey mallorquina em recorda que he de seguir amb la música perquè fora d'ella hi ha massa situacions incòmodes. Ai! Ara estic recordant unes declaracions de Camps sobre que els forts són els únics que resisteixen. Preferisc no comentar res al respecte i seguir amb la gran Maika Makovski.
Quan desapareix la imatge tètrica d'Ecclestone torna a aparèixer la veu de Maika Makovski però, de seguida, una altra imatge m'incomoda: el jutge Garzón en la banqueta dels acusats. Sembla que hi ha gent que vol el món a l'inrevés, és a dir, que el jutge siga jutjat perquè vol aclarir què ha passat realment en el cas Gürtel. Diuen que eixe tipus d'escoltes estan fora de la llei. Fora de la llei? Eixes escoltes han demostrat el "negoci" que tenien certs personatges i és el jutge el qui ha de donar compte de la seua feina. Sense paraules.
Maika Makovski ve de nou als meus oïts. La coneguda com la PJ Harvey mallorquina em recorda que he de seguir amb la música perquè fora d'ella hi ha massa situacions incòmodes. Ai! Ara estic recordant unes declaracions de Camps sobre que els forts són els únics que resisteixen. Preferisc no comentar res al respecte i seguir amb la gran Maika Makovski.
La febra de les inauguracions és una malaltia dels polítics
Fa 4 anys vaig escriure un article semblant en un periòdic de tirada comarcal. La conclusió que puc traure és que res ha canviat. La febra de les inauguracions a última hora, abans que concloga el termini per poder fer-ho, és una malaltia dels polítics, més preocupats per engrandir el seu nom a base de plaques on aparega el seu nom que de fer les coses bé.
Alguns alcaldes, fins i tot, sembla que volen coleccionar infraestructures on el seu il.lustre nom estiga present pels segles dels segles. Això sí, el que realment m'importa és la intenció de voler inaugurar coses a última hora, perquè la sensació més que confirmada és que els polítics ens veuen com uns éssers fàcilment manipulables, que no ens adonem de res i que, fins i tot, som capaços de votar a una persona perquè acaba d'inaugurar un pavelló. Tal vegada hi haja persones així, però si fos polític no jugaria amb la intel.ligència de les persones.
La següent conclusió que trec és: per què s'inaugura ara i no durant els 4 anys de legislatura? És cert que les coses es retarden per poder inaugurar-se ara? Què fem amb la resta de legislatura? Si es va a marxes forçades per acabar el que s'haja d'inaugurar, és possible que sempre apareguen desperfectes?
En fi, que per a molts polítics, la foto i el seu nom són més importants que el poble. Almenys des d'avui estaré més content perquè les inauguracions no seran possibles perquè comença la precampanya. A tots eixos i eixes polítiques populistes només els diré que la gent no és tan tonta com sembla.
Alguns alcaldes, fins i tot, sembla que volen coleccionar infraestructures on el seu il.lustre nom estiga present pels segles dels segles. Això sí, el que realment m'importa és la intenció de voler inaugurar coses a última hora, perquè la sensació més que confirmada és que els polítics ens veuen com uns éssers fàcilment manipulables, que no ens adonem de res i que, fins i tot, som capaços de votar a una persona perquè acaba d'inaugurar un pavelló. Tal vegada hi haja persones així, però si fos polític no jugaria amb la intel.ligència de les persones.
La següent conclusió que trec és: per què s'inaugura ara i no durant els 4 anys de legislatura? És cert que les coses es retarden per poder inaugurar-se ara? Què fem amb la resta de legislatura? Si es va a marxes forçades per acabar el que s'haja d'inaugurar, és possible que sempre apareguen desperfectes?
En fi, que per a molts polítics, la foto i el seu nom són més importants que el poble. Almenys des d'avui estaré més content perquè les inauguracions no seran possibles perquè comença la precampanya. A tots eixos i eixes polítiques populistes només els diré que la gent no és tan tonta com sembla.
L'autobombo dels mitjans amb l'audiència
L'autobombo és un mal dels mitjans de comunicació, sobretot quan estem parlant d'audiència. Avui he llegit que Canal 9 va tindre més del 30% d'audiència en el partit entre el Schalke i el València. Els caps de torn ja han eixit per dir que va ser el millor índex de totes les televisions autonòmiques.
Això sí, no expliquen que al País Valencià no es podia veure el partit per un altre canal i que, evidentment, és prou lògic que tinga més audiència Canal 9 que TV3, TVG o Telemadrid en un partit on juga el València. Però la meua pregunta és: per què es té en compte aquest percentatge si la mitjana general de Canal 9 no arriba al 10%? Aquesta dada sí que és preocupant per a una cadena que deuria ser referència entre els valencians, una cadena que ha abandonat la deontologia professional i l'ètica del periodisme i s'ha llançat desesperadament, des de fa ja uns anys, a ser "palmero" del partit que governa el País Valencià i, per extensió, del president, es diga Francesc Camps o Eduardo Zaplana.
No em vull oblidar de l'autobombo que es fa TVE. No hi ha informatiu posterior a un esdeveniment esportiu que han retransmés que no aparega la notícia amb el minut d'or. Cada vegada que ho veig em pregunte: i a mi què? La realitat és que aquest temps que dediquen a autopromocionar-se el podrien utilitzar per a seguir informant-nos de coses que ens interessen com, per exemple, que avui, 11 de març, fa 10 anys que es va morir l'humorista Eugenio. M'agradaria saber què en pensaria d'aquest post.
Això sí, no expliquen que al País Valencià no es podia veure el partit per un altre canal i que, evidentment, és prou lògic que tinga més audiència Canal 9 que TV3, TVG o Telemadrid en un partit on juga el València. Però la meua pregunta és: per què es té en compte aquest percentatge si la mitjana general de Canal 9 no arriba al 10%? Aquesta dada sí que és preocupant per a una cadena que deuria ser referència entre els valencians, una cadena que ha abandonat la deontologia professional i l'ètica del periodisme i s'ha llançat desesperadament, des de fa ja uns anys, a ser "palmero" del partit que governa el País Valencià i, per extensió, del president, es diga Francesc Camps o Eduardo Zaplana.
No em vull oblidar de l'autobombo que es fa TVE. No hi ha informatiu posterior a un esdeveniment esportiu que han retransmés que no aparega la notícia amb el minut d'or. Cada vegada que ho veig em pregunte: i a mi què? La realitat és que aquest temps que dediquen a autopromocionar-se el podrien utilitzar per a seguir informant-nos de coses que ens interessen com, per exemple, que avui, 11 de març, fa 10 anys que es va morir l'humorista Eugenio. M'agradaria saber què en pensaria d'aquest post.
Aquesta societat no farà que baixe els braços
En aquesta societat caracteritzada per la llei del més fort, per les enveges, pel consumisme i el capitalisme o per oblidar a qui tens al costat, sempre hi ha algun exemple que et fa oblidar aquestes històries, encara que siguen per un moment.
A mi em passa habitualment, ja siga gràcies a una bona conversa o a una bona cançó. L'altre dia ho vaig aconseguir per mitjà d'un grup de joves amb deficiències psíquiques i físiques. Em trobava fora d'un centre comercial, esperant que obriren les portes, i van aparèixer ells i elles caminant per la vorera, acompanyats pels monitors i monitores i per voluntaris i voluntàries, persones anònimes que mereixen el nostre respecte i admiració.
Veure a aquests i aquestes joves amb un somriure d'orella a orella va ser molt gran. Després vaig comprovar que van fer una concentració esportiva a les pistes d'atletisme del vell llit del riu Túria. Davant d'aquestes circumstàncies, tinc dret a queixar-me perquè no trobe feina o perquè no he aconseguit baixar el temps en una cursa? Aquestes persones em van demostrar que la vida és massa bonica com per anar queixant-se un dia sí i un altre també, perquè ells necessiten ben poc per somriure, per intentar viure el millor que poden sense res a canvi; millor dit, estic segur que voldrien tindre més atenció per part nostra, que poguérem donar més importància a la seua situació i també a la d'aquells i aquelles que estan cada dia al seu costat.
Aquella imatge és per sempre. Els amants del botox, els banquers que cada dia volen més i més, les empreses que no donen oportunitats, tots els entrebancs que em trobe i que em puc trobar no faran que els oblide i que mire sempre endavant.
A mi em passa habitualment, ja siga gràcies a una bona conversa o a una bona cançó. L'altre dia ho vaig aconseguir per mitjà d'un grup de joves amb deficiències psíquiques i físiques. Em trobava fora d'un centre comercial, esperant que obriren les portes, i van aparèixer ells i elles caminant per la vorera, acompanyats pels monitors i monitores i per voluntaris i voluntàries, persones anònimes que mereixen el nostre respecte i admiració.
Veure a aquests i aquestes joves amb un somriure d'orella a orella va ser molt gran. Després vaig comprovar que van fer una concentració esportiva a les pistes d'atletisme del vell llit del riu Túria. Davant d'aquestes circumstàncies, tinc dret a queixar-me perquè no trobe feina o perquè no he aconseguit baixar el temps en una cursa? Aquestes persones em van demostrar que la vida és massa bonica com per anar queixant-se un dia sí i un altre també, perquè ells necessiten ben poc per somriure, per intentar viure el millor que poden sense res a canvi; millor dit, estic segur que voldrien tindre més atenció per part nostra, que poguérem donar més importància a la seua situació i també a la d'aquells i aquelles que estan cada dia al seu costat.
Aquella imatge és per sempre. Els amants del botox, els banquers que cada dia volen més i més, les empreses que no donen oportunitats, tots els entrebancs que em trobe i que em puc trobar no faran que els oblide i que mire sempre endavant.
Gadafi representa la hipocresia existent en el món
Què tindrà aquesta societat que només reacciona quan passa alguna cosa? Des que tinc ús de raó sempre m'he preguntat el mateix: per què no es posen solució als problemes abans que apareguen? Per què reaccionem quan el mal ja està fet? Són moltíssims els exemples que podria escriure en aquest moment. Des de posar un pas de vianants en un lloc conflictiu després d'un accident mortal fins a congelar els comptes de Muamar el Gadafi i expulsar Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU després de les revoltes populars que hi han hagut en aquest país nord-africà.
M'agradaria aturar-me breument amb la figura de Gadafi. L'actual situació que s'està patint a Líbia explica de manera clara com la societat és molt hipòcrita. Tot són dubtes i interrogants, preguntes del tipus si s'hagueren congelat els comptes de Gadafi o expulsat a Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU si no hi hagueren hagut revoltes. Només s'ha reaccionat quan el poble libi ho ha fet. Esperaven això per a actuar? És moralment acceptable haver d'aguantar aquesta hipocresia?
Les qüestions no s'acaben ací perquè també és èticament insoportable que un estat democràtic com és Espanya haja mantingut negociacions amb Gadafi i que, fins i tot, hagen arribat al punt de fer negocis sobre armes. Aznar va rebre un cavall del geni i figura libi i Zapatero s'ha reunit amb ell per negociar. La Comunitat Internacional no ha sigut una excepció i també han tractat Gadafi com un cap d'Estat elegit pel poble, quan tots sabem que no és així.
Si ara tothom està contra Gadafi (menys els personatges de Berlusconi, Castro i Chávez), no seria lògic dir-los que ells també se n'anaren per no reaccionar quan tocava, és a dir, haver-lo ignorat des del primer moment? Sempre he cregut que la política és bonica, però els polítics la fan avorrir amb exemples com el de Gadafi.
M'agradaria aturar-me breument amb la figura de Gadafi. L'actual situació que s'està patint a Líbia explica de manera clara com la societat és molt hipòcrita. Tot són dubtes i interrogants, preguntes del tipus si s'hagueren congelat els comptes de Gadafi o expulsat a Líbia del Consell de Drets Humans de l'ONU si no hi hagueren hagut revoltes. Només s'ha reaccionat quan el poble libi ho ha fet. Esperaven això per a actuar? És moralment acceptable haver d'aguantar aquesta hipocresia?
Les qüestions no s'acaben ací perquè també és èticament insoportable que un estat democràtic com és Espanya haja mantingut negociacions amb Gadafi i que, fins i tot, hagen arribat al punt de fer negocis sobre armes. Aznar va rebre un cavall del geni i figura libi i Zapatero s'ha reunit amb ell per negociar. La Comunitat Internacional no ha sigut una excepció i també han tractat Gadafi com un cap d'Estat elegit pel poble, quan tots sabem que no és així.
Si ara tothom està contra Gadafi (menys els personatges de Berlusconi, Castro i Chávez), no seria lògic dir-los que ells també se n'anaren per no reaccionar quan tocava, és a dir, haver-lo ignorat des del primer moment? Sempre he cregut que la política és bonica, però els polítics la fan avorrir amb exemples com el de Gadafi.
Els Camps i el seu món
La designació de Francesc Camps com a candidat del PP per a les pròximes eleccions autonòmiques no em va suposar una sorpresa. Diria que ja no em sorprén res, una afirmació que representa clarament que qualsevol cosa és possible al País Valencià. Tal vegada siga un mal somni d'uns quants anys i que en un futur podrem tornar a ser una terra normal. Però les notícies es superen dia rere dia.
Si la confirmació de Camps és èticament difícil d'explicar, ho és més l'explicació que va donar l'altre Camps, el Conseller d'Economia i Vicepresident Segon de la Generalitat, sobre el cànon que es paga perquè València tinga un gran premi de Fòrmula 1. Mentre altres ciutats i països ja han demanat al senyor Ecclestone una baixada en el pagament, Gerardo Camps va dir l'altre dia que ací tot va bé, que no s'han plantejat parlar amb l'home del cabell blanc perquè rebaixe els diners que han de pagar. Hauríem de preguntar al Conseller d'Economia si la seua reflexió és ètica o si no és un insult cap a la societat valenciana. Creu que el seu govern i el del seu amic FRancesc Camps està en disposició de dir que no passa res, que es pot fer front a la barbaritat d'euros que es paguen cada any? Per què s'enganya a la gent quan es vol justificar que un gran premi de Fòrmula 1 és bo per al País Valencià? Bo per a què i per a qui? Bo per a un cap de setmana? Bo per als de sempre?
La política no és estar imputat (sí, senyor Paco, el problema no són els tratges, que també, sinó el que hi ha darrere d'eixos tratges), ni tampoc fer polítiques d'un cap de setmana. Jo vull idees, fets per a tots els dies i per a tots i totes.
Si la confirmació de Camps és èticament difícil d'explicar, ho és més l'explicació que va donar l'altre Camps, el Conseller d'Economia i Vicepresident Segon de la Generalitat, sobre el cànon que es paga perquè València tinga un gran premi de Fòrmula 1. Mentre altres ciutats i països ja han demanat al senyor Ecclestone una baixada en el pagament, Gerardo Camps va dir l'altre dia que ací tot va bé, que no s'han plantejat parlar amb l'home del cabell blanc perquè rebaixe els diners que han de pagar. Hauríem de preguntar al Conseller d'Economia si la seua reflexió és ètica o si no és un insult cap a la societat valenciana. Creu que el seu govern i el del seu amic FRancesc Camps està en disposició de dir que no passa res, que es pot fer front a la barbaritat d'euros que es paguen cada any? Per què s'enganya a la gent quan es vol justificar que un gran premi de Fòrmula 1 és bo per al País Valencià? Bo per a què i per a qui? Bo per a un cap de setmana? Bo per als de sempre?
La política no és estar imputat (sí, senyor Paco, el problema no són els tratges, que també, sinó el que hi ha darrere d'eixos tratges), ni tampoc fer polítiques d'un cap de setmana. Jo vull idees, fets per a tots els dies i per a tots i totes.
El 23 F i la situació actual. Una democràcia mal entesa.
El 23 de febrer de 1981 jo tenia 5 anys. L'únic que recorde és que estava a casa amb els meus pares mirant per la televisió com un senyor amb bigot i un barret molt lleig cridava i cridava amb cara de pomes agres. No entenia res, com tampoc no entenia perquè aquells i aquelles que estaven asseguts, de repent, van desaparèixer perquè es van llençar al terra.
En eixe moment no era conscient que estava davant d'un dels fets més importants de la història actual de la democràcia espanyola i ara, 30 anys després, continue mirant per la televisió homes (sempre són homes) que amenacen amb cara de pocs amics, tots ells amb un denominador comú: estan ben operats i semblen més joves. Tejero, possiblement, no s'haguera retocat la cara però de ben segur que tractaria de governar un país de la mateixa manera que ho està fent Gadafi a Líbia. La imatge casposa d'eixe coronel és un exemple que aquella Espanya encara estava intoxicada de franquisme; una intoxicació que encara trobem en el segle XXI a través de determinats mitjans de comunicació i persones que no acaben d'entendre el joc democràtic. També és cert que hi ha molts polítics i polítiques que s'omplin la boca de democràcia però no escolten perquè entenen que la majoria absoluta els serveix per a fer i desfer com vulguen. En fi, que algunes coses no canvien encara que hagen passat 30 anys.
En eixe moment no era conscient que estava davant d'un dels fets més importants de la història actual de la democràcia espanyola i ara, 30 anys després, continue mirant per la televisió homes (sempre són homes) que amenacen amb cara de pocs amics, tots ells amb un denominador comú: estan ben operats i semblen més joves. Tejero, possiblement, no s'haguera retocat la cara però de ben segur que tractaria de governar un país de la mateixa manera que ho està fent Gadafi a Líbia. La imatge casposa d'eixe coronel és un exemple que aquella Espanya encara estava intoxicada de franquisme; una intoxicació que encara trobem en el segle XXI a través de determinats mitjans de comunicació i persones que no acaben d'entendre el joc democràtic. També és cert que hi ha molts polítics i polítiques que s'omplin la boca de democràcia però no escolten perquè entenen que la majoria absoluta els serveix per a fer i desfer com vulguen. En fi, que algunes coses no canvien encara que hagen passat 30 anys.
Sobre el tancament de TV3 i el meninfotisme.
Sé que ja s'ha escrit molt sobre el tema, però he tingut poc de temps per comentar el tancament de TV3 amb els amics i amigues i aquest mitjà em permet expressar-me i dirigir-me també a ells i a elles. Quan vaig saber que TV3 ja no es pot veure en TDT al País Valencià el primer que vaig pensar és que la irrealitat continua endavant, amb més velocitat que la que imaginava. Certament en pobles com el meu ja feia un temps que no es podia veure TV3 en digital si no tenies l'antena dirigida convenientment. I també fa molts anys que sabem que no podíem veure el futbol pel canal català perquè tallaven el senyal i així obligar-nos a sintonitzar Canal 9.
La pressió que ha exercit el Consell de Francisco Camps ha sigut insuportable des del punt de vista econòmic, fins el punt que ACPV s'ha vist obligada a tancar els repetidors i donar per perduda la guerra.
El govern valencià diu que la culpa és del govern central perquè no ha permès un múltiplex per al País Valencià i Catalunya, amb la qual cosa es lleva el problema de damunt. Una pràctica habitual la del senyor Camps. El govern de ZP sí que té responsabilitat en aquest problema, però Camps i companyia tenen la gran responsabilitat de pressionar, d'anar directament a per ACPV i els repetidors, en un símptoma clar que per a ells l'enemic és qui pensa diferent. És molt difícil de creure que en el segle XXI i en països teòricament desenvolupats encara hi hagen polítics capaços de recurtar-nos certes llibertats i drets. Com és possible que puguem veure qualsevol canal de televisió, per dolent i patètic que siga, i no TV3? Fins quan podrem aguantar aquesta desfeta, aquest sense sentit? Tenim la societat alguna responsabilitat al respecte?
En els últims temps s'està parlant del menfotisme regnant al País Valencià, un menfotisme capaç d'indultar situacions com els casos de corrupció política per part del govern de Francisco (o Paco) Camps. Per això pregunte si la societat tenim responsabilitat del que també ens passa. Ho pregunte perquè em costaria molt pensar que en els temps dels nostres iaios, una generació que ha passat fam, que han patit guerres, que han vist tots els forats obscurs de la persona humana, em costaria dic que ells i elles no es rebotaren, no eixiren al carrer, no es manifestaren, no es reivindicaren, no digueren "ací estem nosaltres i no anem a consentir-vos que ens ignoreu". Tal vegada deuríem passar un poc de fam, patir un poc més per adonar-nos que no tenim el que ens mereixem i que una altre país és possible.
La pressió que ha exercit el Consell de Francisco Camps ha sigut insuportable des del punt de vista econòmic, fins el punt que ACPV s'ha vist obligada a tancar els repetidors i donar per perduda la guerra.
El govern valencià diu que la culpa és del govern central perquè no ha permès un múltiplex per al País Valencià i Catalunya, amb la qual cosa es lleva el problema de damunt. Una pràctica habitual la del senyor Camps. El govern de ZP sí que té responsabilitat en aquest problema, però Camps i companyia tenen la gran responsabilitat de pressionar, d'anar directament a per ACPV i els repetidors, en un símptoma clar que per a ells l'enemic és qui pensa diferent. És molt difícil de creure que en el segle XXI i en països teòricament desenvolupats encara hi hagen polítics capaços de recurtar-nos certes llibertats i drets. Com és possible que puguem veure qualsevol canal de televisió, per dolent i patètic que siga, i no TV3? Fins quan podrem aguantar aquesta desfeta, aquest sense sentit? Tenim la societat alguna responsabilitat al respecte?
En els últims temps s'està parlant del menfotisme regnant al País Valencià, un menfotisme capaç d'indultar situacions com els casos de corrupció política per part del govern de Francisco (o Paco) Camps. Per això pregunte si la societat tenim responsabilitat del que també ens passa. Ho pregunte perquè em costaria molt pensar que en els temps dels nostres iaios, una generació que ha passat fam, que han patit guerres, que han vist tots els forats obscurs de la persona humana, em costaria dic que ells i elles no es rebotaren, no eixiren al carrer, no es manifestaren, no es reivindicaren, no digueren "ací estem nosaltres i no anem a consentir-vos que ens ignoreu". Tal vegada deuríem passar un poc de fam, patir un poc més per adonar-nos que no tenim el que ens mereixem i que una altre país és possible.
La Unió de Periodistes Valencians i el futur de la professió
Quan estudiava la carrera de periodisme sempre deia que no serviria de res estar en una associació que tractara de defensar els meus interessos, per la senzilla raó que la professió està caracteritzada pels remordiments entre uns i altres, l'enveja i la falta d'unió. També pensava que no ho deuria fer fins que no s'establiren unes bases sobre qüestions tan fonamentals com un sou digne, unes condicions de treball acceptables i que ningú de nosaltres poguera anar-se'n més enllà del que es pactara.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Més de 10 anys després la situació és la mateixa, però sí que forme part d'una associació, la Unió de Periodistes Valencians. El motiu del canvi d'opinió és senzill. Malgrat la mala situació que pateix el món del periodisme, considere que ara és quan hem d'estar units. Encara hi han interessos personals de companys i companyes que fan que eixa unió no siga perfecta, però des de la Unió de Periodistes s'està lluitant pels nostres drets i, el més important, intenta ajudar a tots aquells i aquelles que estan patint la crisi.
L'actual junta directiva mereix un fort aplaudiment per la seua feina. S'estan movent per poder disposar de cursos i també per poder tindre més contacte amb empreses. A més, aquesta associació està fomentant el contacte amb els socis, ens permet conèixer companys i companyes del mateix àmbit i això sempre és positiu.
Durant la carrera tenia una opinió molt més valenta perquè no sabia quina era la realitat que hi havia fora de la universitat. Ara ja la sé i no em penedisc de poder estar associat. Des d'ací anime a tots aquells i aquelles que pensen com jo perquè el futur del periodisme passa per nosaltres, ni més ni menys.
Raúl González Blanco i Francesc Camps. Un món irreal.
Aquest matí pensava que estava en un altre món, però unes hores després seguisc pensant que continue fora de lloc. A mesura que passa aquest dia la situació empitjora. Mentre desdejunava amb el periòdic a la mà i l'informatiu de Televisió Espanyola, he llegit i escoltat que és més important que jugue avui Raúl que no el València, i que el PP valencià va a la seua de manera autònoma després de decidir nomenar de candidat al senyor Camps.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
El nacionalisme espanyol té més simpatia per Raúl que per l'equip de Mestalla. El que preocupa és que la gran majoria de mitjans de comunicació es contaminen d'aquest fet i s'allunyen de la realitat, fins el punt de confondre. Arribes a la conclusió que el València és l'equip de fora.
Amb Francesc Camps, imputat per la Justícia, la situació és més preocupant. El President de la Generalitat està actuant com un xiquet. Com que no el ratifiquen des de Madrid ell ha pres la decisió d'autonomenar-se candidat. I ho fa amb declaracions del tipus "soy el más votado de la historia de las democracis occidentales". El senyor Camps encara es creu que si torna a guanyar ja estarà absolt dels càrrecs que pesen sobre ell. Els seus palmeros, amb l'alcaldessa de València com a cap visible, qüestiona la independència de la Justícia i proclama als 4 vents al seu amic Camps. I un dels pitjors polítics de l'actual democràcia, González Pons, s'ha fartat a dir que posa la mà en el foc pel President de la Generalitat.
Jo em pregunte si això és el que nosaltres entenem per política. Per si de cas, Rajoy continua sense dir res, com sempre, fins que la història acabe amb Camps presentant-se a les eleccions amb la banqueta dels acusats perseguint-lo.
Álex de la Iglesia, Leire Pajín i Pa Negre. Una gran nit.
Els Goya mai no han sigut una preferència en els meus gustos. Sempre ho he vist com una festa de i per al món del cinema. És com les falles. Si no estàs clavat en eixe àmbit, no ho pots viure de la mateixa manera. L'edició d'enguany, però, sí que m'interessava, no tant per veure determinades cares o escoltar l'agraïment dels guardonats, com la declaració que anava a fer Álex de la Iglesia. El seu discurs va ser senzill però contundent. Em va agradar perquè no es va amagar, va ser directe i va dir el que pensava. I es tracta d'això, de dir el que un pensa sense insultar i sense caure en el menyspreu cap a l'altra persona.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
A més, crec que Álex de la Iglesia va donar una lliçó a Leire Pajín de com es pot parlar d'un tema sense haver de tindre la mateixa opinió al respecte del mateix. La cara de la ministra era un poema i va evidenciar la seua mala capacitat per estar on està, perquè ha de saber que és una representant del poble i que ha d'acceptar les crítiques vinguen d'on vinguen. Acceptar-les significa aguantar el tipus i no fer de hooligan, pensar que estàs en un acte on et veuen moltes persones i que has de donar exemple. Leire Pajín no ho va fer als Goya.
Álex de la Iglesia em va alegrar la nit, com també que Pa negre guanyara el premi a millor pel.lícula. Un film en català és el millor símptoma per pensar que encara hi ha gent que valora la bona feina per damunt de la política. Això sí, els mitjans filoespanyolistes i nacionalistes espanyols ja s'encarregaran de criticar-ho.
Les diputacions segons Felipe González
Felipe González va dir l'altre dia a Burjassot que és hora d'acabar amb les diputacions. És una afirmació que t'alegra però, a la mateixa vegada, també et fa veure la hipocresia que existeix en la política o, millor dit, en els polítics o ex polítics. Si Felipe González creu que les diputacions no fan falta, que han de desaparèixer perquè són una despesa, la pregunta que jo li faria és la següent: i vostè per què no ho va fer mentre governava? O per què no ho va plantejar en aquell moment?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Felipe González podria respondre'm argumentant que en aquell moment la situació no era tan preocupant com per a acometre una decisió tan important. I jo li tornaria a preguntar: vol dir que si no hi ha crisi les diputacions poden existir malgrat que la seua existència no serveix per a res, només per a duplicar les despeses?
Tenim els casos de presidents de diputació que semblen més uns cacics que polítics. Què podem dir de Carlos Fabra, d'Alfonso Rus o de José Joaquín Ripoll? No ens oblidem tampoc dels qui estan al seu costat, els palmers que estan a l'ombra i que segueixen les ordres del seu cap sense parar-se a pensar si el que fan està bé o no. I tampoc no ens oblidem de les nombroses persones que han anat augmentant la nòmina de les diputacions amb feines o suposades feines que no són necessàries i que paguem tots i totes.
És eixa la situació que no vol Felipe González? No la vol ara? Per què la volia abans? L'ex president d'Espanya també va parlar de la situació política al País Valencià. Creu realment que Jorge Alarte té alguna possibilitat en un país que està off?
Quan córrer una mitja marató no és ser un covard
Diu un ex jugador del Barça que córrer és de covards. No sé si té raó però l'altre dia a la Mitja Marató de Santa Pola hi havien més de 8.000 covards. Amb una temperatura d'uns 4 graus i amb vent, tots ells/elles es van llençar a fer els 21 km que tenia la prova. Entre els participants em trobava jo, un humil corredor que fa aquestes coses perquè li agrada, perquè és una forma de fer esport, de superar-se i també de deixar a un costat els problemes per un espai de temps.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
Encara hi han moltes persones que ens veuen córrer i fan cara d'estranyats. No li troben una explicació. En aquestes situacions tampoc no sé com fer-los canviar d'idea, perquè crec que córrer és un sentiment, una expressió del teu cos.
En alguns trams de la cursa de Santa Pola ens creuàvem uns amb els altres. Em fixava amb les cares dels corredors i les corredores. Uns feien cara d'anar patint, altres d'anar a un ritme tranquil, i alguns amb un somriure. Eixa és la clau. Si fas les coses amb un somriure tot va millor.
Evidentment has d'entrenar i has de fer km per poder participar en mitges maratons o maratons, però crec que el 75% de l'èxit té a veure amb el pensament, amb la teua disposició a l'hora d'afrontar un repte com el de l'altre dia a Santa Pola. Si estàs més content i més alegre tal vegada tingues més bon resultat que si estàs pensant en situacions negatives.
Gent de totes les edats i condicions, tots ells, tots nosaltres estàvem alli, disposats a córrer, a gaudir, a patir, a compartir. Una mitja marató per a no oblidar per la bona organització, pels nombrosos aficionats que animaven els carrers de la ciutat i per l'èxit personal de cadascú.
Ah! I per a res em sent un covard.
El català/valencià ja està al Senat a pesar d'alguns
Sembla que la realitat comença a imposar-se en alguns aspectes de la política. Des d'ahir, dia 18 de gener de 2011, es pot utilitzar al Senat el català/valencià (per a mi són la mateixa llengua), l'euskera i el gallec, és a dir, totes les llengües cooficials que existeixen al territori espanyol. Considere que és una gran notícia per als qui tenim una llengua materna diferent al castellà, ja que se'ns reconeix un dret que no teníem fins ara: poder escoltar la teua llengua en una institució com és el Senat, representada per les diferents comunitats autònomes.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Això sí, les crítiques no han tardat a arribar. Des de diferents sectors, podríem dir espanyols-centralistes, s'està qüestionant la despesa que suposa haver de contractar traductors com també els diners que s'ha gastat l'Estat per posar en marxa el sistema. Jo crec que darrere d'aquestes opinions hi ha un rerefons polític per part d'una gent que vol excloure la perifèria siga com siga. Es tractaria de gent que no pot entendre que a l'estat espanyol hi hagen més llengües a més del castellà, i no accepten que es puga parlar en euskera, en gallec o en català/valencià/balear en llocs on fins ara no tenien cabuda.
Altres afirmacions que també tapen el rerefons que acabe d'explicar van en la direcció de la crisi. Aquestes veus diuen que en temps de crisi econòmica no es poden malbaratar els diners i que tots els esforços han d'anar per a crear treball. I jo em pregunte: què te a veure una cosa amb l'altra? No s'està donant feina a traductors? Si realment no volem malbaratar els recursos, per què no deixen de celebrar la Pasqua Militar? O el dia de la Hispanitat? És una altra excusa per tapar el veritable problema que tenen alguns i algunes: el desig d'excloure i de no creure que hi ha més realitats a banda de l'espanyola-centralista.
Els bancs tenen menys beneficis, però en tenen
Ha passat massa temps però promet ser més regular en les meues publicacions. Mentre escolte un grup desconegut, de nom Pomegranates, he començat a recordar els milers d'articles que he llegit des que ha esclatat la crisi. Articles que fan referència a les quantitats de diners que guanyen els bancs cada any. Els titulars ens porten a l'engany si no llegim després la resta de la informació perquè últimament només es destaca que les principals entitats han obtingut menys beneficis que en l'anterior any, però no es reflecteix que continuen guanyant molts diners.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
Aquesta situació em posa dels nervis. Hem vist com els bancs han rebut ajuda per part del govern però encara estan posant problemes per donar diners a les persones. Mentrestant continuen tenint beneficis i entre els seus consellers es reparteixen milers d'euros. Com podem explicar aquest fet a la gent? És just? Per què no s'explica clarament en els periòdics que els bancs no han deixat de tindre beneficis, tal vegada ara menys que abans, però molts beneficis? Quina seria la solució?
Estem rodejats d'un món capitalista, és evident, però creieu que no seria interessant fer un control més estricte sobre les entitats bancàries? Algunes d'elles, com les caixes d'estalvi, han perdut la seua esència i s'han convertit en constructores, en inmobiliàries, com és el cas de la CAM. I els caps dels principals bancs del món són persones molt riques.
Jo ho veig com un cercle viciós, un cercle que ha tingut l'ajuda inestimable dels governs i també de nosaltres. Sí, de nosaltres, perquè en alguns casos, molts diria jo, hem volgut viure per damunt de les nostres possibilitats, hem volgut tindre una casa, un cotxe, viatjar, fer de tot sense tindre en compte si el nostre sou ens donava per a això i, sobretot, sense pensar que els diners que et dóna el banc els has de tornar, fins i tot, quan hi ha crisi. En fi, que és un tema de difícil solució.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)